L'home tridimensional

Sóc tres persones alhora: la filla que tinc, el pare que sóc i el nen que vaig ser i ara reviu en mi gràcies a la paternitat. Tres persones en una: la Santíssima Trinitat pagana. Procrear és una murga, però enriqueix, i el món en pes agraeix la defecció del pare a favor (en el meu cas) de la filla. He d'admetre que la naixó de la Joana ha tingut dos efectes col·laterals remarcables. Us en faig cinc cèntims.

Primer: amb la irrupció d'un plançó, un deixa de ser no només el centre del món, sinó també el centre d'un mateix. Hom passa a veure el món amb els ulls de la filla, i tot el que un fa o es pensa ser esdevé secundari. Un es decanta, s'arracona, se sent i es vol fora de joc i li està la mar de bé. Un descans. Quan això passa, l'univers recupera una mica d'ordre i de pau.

Segon: El nen que vam ser, reviscola. Si ens pensàvem que era mort, ens equivocàvem. El nen que érem hi és: escanyolit, masegat, damnat, podrit i tot... però hi és. Quan un té un fill, l'infant vell que du dins es reactiva i s'emmiralla en el marrec nouvingut. Tapo la meva filla amb la manteta i el nen vell que era em diu bona nit; accepto amb alegria una engruna que ma filla m'ofereix i el nen vell que era es revolta en silenci contra el pare que ja no hi és. Hi ha un diàleg de tres.

Tres vides en una: fill + pare + filla. El jo no hi és, ni se'l troba a faltar, ni cal que torni. El poc que en quedava s'ha fos. Bon vent.