"El martiri de sant Sebastià", de d'Annunzio

Digué Carner, a tomb de les traduccions, que “si el traductor gaudeix de personalitat, la traducció a ell encomanada en serà molt o poc influïda. I si no té personalitat, la seva traducció no passarà d’un gastament”. Doncs bé, la traducció que Manuel Forcano ha fet d'El martiri de sant Sebastià, de Gabriele d’Annunzio (Editorial Moll, desembre 2007), acusa l’empremta del traductor. Forcano hi ha insuflat l’alè sensual i dòric que flameja en la seva poesia.

La veritat és que d’Annunzio i Forcano estaven condemnats a entendre’s: tots dos són uns estetes, tots dos adoren la bellesa, tots dos es complauen en l’embriaguesa dels sentits, tots dos tiben la voluptat cap a l’èxtasi, tot dos estimen la paraula salaç i practiquen un llenguatge incisiu que fa tremolar vísceres… L’un i l’altre tenen massa coses en comú per no trobar-se i agradar-se.

Gabriele d’Annunzio (1863 - 1938) va ser adorat pels lectors i els crítics del seu temps, sobretot a Itàlia i França. A Catalunya va ser un referent per als modernistes de la corda esteticista i decadentista. Quan, aclaparat pels deutes, d’Annunzio va fugir d’Itàlia i s’establí al país gal, on l’esperava la seva nova amant, Nathalia de Goloubev, millorà el seu francès i es decidí a escriure una primera obra en aquesta llengua: El martiri de sant Sebastià, una peça dramàtica en vers basada en el misteri medieval del sant. L’obra original, de 8.000 versos, va ser estrenada en el Théâtre du Châtelet de París, amb música de Debussy i amb la ballarina Ida Rubinstein en el paper de Sebastià. Diu Forcano, en l'excel·lent estudi introductori, que “la durada excessiva de l’espectacle empresonà el públic dins el teatre fins a les tres del matí”. No patiu, però: la versió catalana de Forcano té només 3.000 versos, i passen coll avall com vi novell.

El Martiri de d’Annunzio és un cant al poder de la bellesa. Sebastià és venerat per la seva cohort de sagitaris i per l’emperador per la seva formosor, hom l’identifica amb Adonis i l’equipara amb Crist. El Cèsar, en ple deliri, li ofereix la corona imperial, però l’heroi la rebutja. La barreja de motius de les mitologies fenícia, grega i romana és constant; l’erotisme omnipresent incorpora registres sàdics; l’espiritualitat pagana es confon amb la cristiana. No és estrany que aquesta obra fos titllada de “sacrílega” i condemnada per l’Església. Que és sucar-hi pa, vaja.

És una llàstima que –contràriament al que passa amb la seva poesia– les novel·les i el teatre de d’Annunzio siguin poc coneguts a Catalunya per falta de traduccions. Vet aquí una assignatura pendent que ara ho és una mica menys.

Tinc una altra bona raó per recomanar aquest llibre. Considero que un bon lector farà bé de combinar la lectura dels clàssics amb les obres d’aparició recent, perquè qui més qui menys té llacunes –ai!– i perquè cal conèixer, mastegar i digerir bé la tradició per poder valorar les novetats i gaudir-les.