dissabte, 10 de maig de 2008

Riba i "Salvatge cor"

Diu Carles Riba: Em podeu ben creure, jove, si us dic que estic amoïnat per la imatge que el comú de la gent s’ha format de mi. Sabeu si n’és, de feixuc, anar pel món i que te tractin amb aquella reverència distant, com si fos un savi grec rediviu que sopa cada dia amb Eurípides i Ulisses, com si els núvols de l’Olimp s’interposessin entre mi i la carnal humanitat. I jo el que sóc per damunt de tot és una bèstia que tremola.

Diu Gabriel Ferrater: Ara us escolto, mestre. Perquè l’objectiu de la literatura no és pas de transportar idees –per a això ja tenim les matemàtiques, l’economia, la filosofia, la física et alteri. Les idees només són el començ, el pretext per ancorar en la pura imatge del cos humà en la seva plenitud. La literatura, la poesia singularment, serveix per recordar als homes que, a pesar de tot i per damunt d’idees i ideologies, l’home continua essent i serà sempre, fonamentalment, parent de les bèsties: cos i sentiment.

Respon Riba: Justa la fusta, jove. L’home està per damunt de la poesia, que no és sinó una expressió, una afirmació de l’home en la seva vida animal i concreta. ¿De què m’ha servit escriure Salvatge cor?

Diu Carles Miralles: Us ha servit per servir-nos, per ensenyar-nos que no hem d’acceptar l’estiu, sinó anar a cercar-lo, “mobilitzar tota la vida a la recerca d’estius, fins que les flors es marceixin de bell nou, fins que s’hi instal·li la tenebra freda, l’hivern i la fosca, per tal de sortir aleshores novament a la recerca de l’estiu; […] que només una vida joiosa s’acompleix totalment i que, per a aconseguir-la, cal jugar-s’ho tot a cada instant.”

Dic (humilment) jo: Efectivament, senyor Riba: us han penjat una senyora llufa i costarà Déu i ajuda arrabassar-la. Jo no puc fer-hi gran cosa fora d’al·legar un sonet vostre, de Salvatge cor:

IX

Llarga, com s'allarga la nit
de l'exiliat, quan el plora,
seu i estrany a la fosca vora,
un temps passat que fou delit,

ocupa el bosc esfereït,
d'on la flor i l'animal són fora,
una antiga crida sense hora;
l'oblit té mans i rostres i crit.

Reconec les salvatges festes
a què les potències celestes
inviten el míser i el foll:

quan, doblant-se en el déu que evoca,
es devora amb ell, a mi sadoll,
a fil del conjur, boca a boca.