José Zaragoza ens amenaça

Als anys vuitanta, al municipi gallec de Cangas do Morrazo (davant per davant de Vigo) en va passar una de grossa. Una allau de canguesos indignats va irrompre a l'Ajuntament, va engrapar l'alcalde (era d'Alianza Popular), el va treure del consistori sobre els braços del populatxo i el va tirar a la ria. Aquell senyor mai més no va tornar a posar els peus a Cangas, i durant un parell d'anys l'Ajuntament va funcionar de manera assembleària amb un alcalde de la Frente Popular Galega.

Això ve a tomb perquè ara, si Catalunya fos un país mínimament despert i autoconscient, potser faríem el mateix amb el senyor José Zaragoza, secretari d'organització del PSC. ¿Que quina n'ha feta? Doncs amenaçar els catalans, i fer-ho amb una arrogància digna del Torrente més caspós. El senyor no s'ha tallat un pèl -s'han tornat molt gallets, a cal PSC- i ha dit que els qui no acatin la sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut de Catalunya seran uns delinqüents. Talment. I s'ha quedat tan ample com el batiport de la Seu.

José Zaragoza és així de subtil. Servidor només li puc dir que ja em pot fer venir a buscar a casa i fer-me un racó a la masmorra al costat de l'alcaldessa d'Arrasate, perquè no tinc cap intenciò d'acatar la sentència -entre altres coses, perquè no li reconec al TC espanyol cap autoritat sobre Catalunya.

Em faig al càrrec que Zaragoza parla així perquè vol que l'entenguin tot d'una i així estalviar-se de donar més explicacions. I és que hi ha coses que costen de fer entendre als votants del PSC. Costa fer-los entendre que, en un estat plurinacional, és aberrant que totes les instàncies de poder estiguin copades per manaires que postulen l'hegemonia a ultrança d'una sola nació. Costa fer-los entendre com és d'antidemocràtic que les altures judicials espanyoles interpretin les lleis sistemàticament contra Catalunya, perquè ells van guanyar un parell de guerres i nosaltres les vam perdre. Costa fer-los entendre que democràcia vol dir respectar la voluntat dels pobles que integren un estat. No ho entenen perquè el "derecho de conquista" engata i ofega la raó democràtica. No serveix de res dir-los que si això passés a qualsevol estat civilitzat d'Europa (com Finlàndia, Suècia, Dinamarca, Gran Bretanya, Bèlgica, etc.), els íncoles de la nació calcigada dirien adéu-siau, rabents com un llonzí, a l'estat que els maltracta. No serveix de res perquè la borratxera en què viuen és permanent.

De fet, al senyor Zaragoza li agraeixo la brevetat i la transparència. Queda molt clar que la seva cultura política i la d'un servidor pertanyen a galàxies distintes: la meva es basa en la cerca de la igualtat i l'amor a la llibertat; la seva, en canvi, és una cultura política carcelària. En l'Estat del senyor Zaragoza, jo he d'anar a la presó. En el meu Estat (lliure i català) el senyor Zaragoza podrà viure ben descansat -a tot estirar un dia farà un capbussó en el Besòs (o en el Llobregat) i tornarà a casa regalimós, sí, però tan panxo.