El "Miquel Kolhas" de Palau i Fabre

Conta Palau i Fabre que als divuit anys va llegir per primera vegada Michael Kohlhaas, de l’escriptor romàntic alemany Heinrich von Kleist, i que en aquella narració hi va veure una obra de teatre en potència; i que el 1961, de retorn del seu doble exili de París, una agrupació dramàtica barcelonina li demanà una obra per representar i decidí que l’ocasió era vinguda per adaptar la novel·la de Kleist al teatre. Així va néixer el text La tràgica història de Miquel Kolhas (Josep Palau i Fabre, Obra literària completa I. Poesia, teatre i contes), que Palau revisaria el 1974.

Jordi Coca va despertar la meva curiositat sobre aquesta obra en la conferència que va fer el 24 d’abril a Mataró –una obra que no s’ha corporeïtzat damunt cap escenari, que jo sàpiga. Es tracta d’una peça magnífica que planteja l’abús de poder davant un ciutadà que no té altra arma que la pròpia dignitat. El grup teatral sobredit s’havia desentès finalment de l’obra, i no mancà qui digué a Palau, literalment, que “no les havia d’escriure, aquelles coses”.

En aquell moment la trama era torbadora, i em temo que –ai las!– ho continua sent ara. Miquel Kolhas és un honrat ramader que viu, a mitjan segle XVI, a la vora del riu Havel. Un dia es dirigeix a la fira de Leipzig amb un ramat de cavalls joves, i en arribar al castell de Tronkenburg troba el camí barrat; per passar, el guarda li exigeix el pagament de dos florins, i tot seguit el majordom del castell li informa que no pot passar la frontera sense el permís del baró Wenceslau de Tronka. Kolhas va a trobar el baró, que només li concedeix el dret de pas en canvi de retenir dos dels poltres en el castell, juntament amb Herse, el criat del ramader, perquè en tingui cura. A la tornada de Leipzig, Kolhas fa parada a Dresden, on té casa, i acut a l’Administració de l’Electorat de Saxònia per exposar el cas i aclarir si ha estat víctima d’un abús. I, efectivament, l’autoritat saxona li confirma que té plena llibertat de pas pel territori sense que hom li pugui exigir cap mena de peatge. Assegurat el seu dret, Kolhas compareix en el castell de Tronkenburg per recuperar els seus cavalls, però els troba en un estat deplorable i es nega a endur-se’ls fins que no recuperin la fesomia anterior; i li diuen que Herse n’ha feta una de grossa i ha fugit. Arribat a casa, es troba el criat fet un ecce homo: l’han atupat. Kolhas mou un plet contra el baró de Tronka, però els tribunals no li fan cas, el seu advocat l’abandona i la seva esposa mor en l’intent va de demanar tuïció al sobirà. Desemparat i desesperat, i profundament ferit en la seva dignitat, Kolhas es veu empès a fer valdre el seu dret per la violència. La seva venjança trobarà el suport de soldats desenfeinats àvids de rapinya, forjarà un exèrcit, assaltarà ciutats i comptarà amb la comprensió de Luter. El final no us l’explico, però és evident que una història així només pot acabar malament.

La tràgica història de Miquel Kolhas no era representable l’any 1961, amb el maquis encara actiu, el règim franquista afusellant gent i ETA acabada de néixer. Tampoc ho era el 1974, amb més afusellaments, el FRAP posant bombes, en Puig Antic en capella, els GRAPO covant-se, ETA exultant… I avui, pel que es veu, tampoc hi ha interès a dur-la als escenaris. ¿Per què? Possiblement, perquè l’abús de poder de què és víctima Kolhas, i la seva reacció, avui ens farien pensar en el paper nefand del Tribunal Constitucional espanyol, en les ribotades successives contra l’Estatut, en la martingala “europeista” de Lisboa, en la il·legalització de Batasuna, EHAK i ANB, en Otegi i en Franki i en un llarg i intolerable etcètera d’abusos que demanen insubmissió democràtica.