dissabte, 24 de maig de 2008

"Save" Joan Ferran!

Tenim un tresor i no ho sabem. Es diu Joan Ferran, portentós tornaveu del PSC-PSOE al Parlament de Catalunya. Ferran es fa estimar una cosa de no dir, i la seva vèrbola ressona en els esperits com si de música de Mozart es tractés. Primer va ser el seu plany (25/5/01) perquè “Espanya” sonava massa poc a les emissores de la Corporació. Després va ser allò de la crosta, tan encastada a TV3 i Canal 33, delicadíssima metàfora amb què al·ludia a tots els catalans que no som de la seva nació. I ara (ahir) és l’asèpsia: l’amable orador considera que els mitjans de comunicació públics de Catalunya han de ser “asèptics respecte al destí històric del país”, perquè hi ha ciutadans “amb horitzons polítics molt diferents”. Que bé que se l’entén, al senyor Ferran!


L’asèpsia, és clar. O sia: la sopa, dessaborida; la carn, sense denominació d’origen; la fruita, d’Austràlia; el vi, de Sud-àfrica; la vianda, insípida, i les nous, de Califòrnia -només faltaria. Una televisió sense entitat. Ni carn ni peix, col bullida, pernilet adulterat. Personalitat zero. Identitat desconeguda. La televisió del PSC. Si no els coneguéssim, no botaríem d'alegria, vaja, però ens ho podríem creure. Passa que són molts anys… i ens coneixem, herbeta, que te dius moraduix.


El senyor Joan Ferran és tan diàfan que transparenta. Només diu una mentida, i és que l’asèpsia no existeix. Les emissores espanyoles de ràdio i TV no són pas asèptiques: són espanyoles per llengua, continguts, ideologia, cosmovisió i mentalitat. I com que el PSC persegueix la nacionalizació espanyola i per tant la desnacionalització catalana d’aquest país nostre, li convé desactivar els únics mitjans que podrien contrarestar una mica la massiva pressió espanyolitzadora dels altres. Per això propugnen una TV3 (i emissores i canals germans) espanyola en continguts, ideologia, cosmovisió i mentalitat, i només mig catalana de llengua. I d’això en diuen asèpsia. Bravo.


Joan Ferran és un senyor de Ciutadans que milita en el PSC. Res a dir-hi: a tots els partits hi ha de tot. El que passa és que el PSC ha decidit que la veu de Joan Ferran és la veu del partit. Gràcies: ja ho sabíem, però és bo recordar-ho -més que res, perquè Catalunya és un país poblat d'íncoles que no saben on tenen la mà esquerra.


Quan Catalunya sigui un Estat lliure, la veu de Joan Ferran serà una sanitosa injecció d’humilitat que farem bé de conservar. I és que sabem bé prou com se’ls pugen els fums, a moltes persones, quan tenen un Estat propi que vetlla per elles. Si ho veieu com jo, crideu amb mi:


SAVE FERRAN!
SAVE FERRAN!
SAVE FERRAN!

3 comentaris:

Anònim ha dit...

El més preocupant és l'estat de gràcia en que viu el PSC. Envoltat de les decadents formacions ERC i IC aparenta una governabilitat que tan sols traeixen personatges com el Sr.Ferran, els quals posen de manifest el subconscient que els mou.
I lamentablement CiU i PP amb les seves pròpies misèries reforcen la centralitat del Psc.
I tot això sense haver parlat en clau nacional!
La pela és la pela, i ara per ara són ells qui en garanteixen els majors interessos.

JOAN CALSAPEU ha dit...

Ja ho pots ben dir. Algun valent ha dit, amb raó, que el PSC-PSOE és una rèmora del franquisme: ho és en tant que continuador entusiasta de l'urbanisme franquista; ho és en tant que pal de paller d'un Estat que asfixia la democràcia amb les eines que haurien de servir per a preservar-la (Constitució i derivats); ho és en tant que anestesiador de la societat catalana, tot preparant-la per a la mort nacional. Però és la inèpcia dels altres partits la que situa aquesta monstruositat en el centre polític de Catalunya.

Anònim ha dit...

Permeteu-me. Cal tenir present que els sociates exerceixen (o pretenen) la funció estricte de tecnòcrates. Tot i així hem de tenir present que hi ha una lluita somorta per mantenir una certa ideologia que es bat entre dos pols: un de desvergonyit envers l'espanyolisme i un altre de tímid (que entel·la l'anterior) que s'aproparia al referent català.
I donat que aquesta lluita resultaria fraticida l'adormen amb l'escalf del poder (llegiu-hi munts i munts de càrrecs assalariats i quotes de serveis públics).
Segurament com sempre em traeixen els esquemes simplistes, però a vegades aquests recursos resulten ser els més aproximatius a la realitat.