dijous, 22 de maig de 2008

L'enquesta de la UOC

Caço al vol, en el bar de la feina, el retall d’una conversa. Un col·lega, castellanoparlant i lector habitual d'El País, diu si fa no fa: “No sóc nacionalista, jo, però el tracte que rebem del govern espanyol és inadmissible, i la voluntat nul·la d’organitzar democràticament la convivència a Espanya em porta a voler la independència de Catalunya. No ens deixen altra sortida”. Doncs bé, penso que és aquesta percepció, aquesta actitud, la que ha detectat l’enquesta de la UOC Llengua i identitat a Catalunya.

Això és nou, i és bo. I fa quatre dies era impensable. És una novetat que va més enllà de la insistida “desafecció” que invoca Montilla per pressionar el govern espanyol. L’enquesta de La UOC té més credibilitat que totes les enquestes del CIS o del CEO, dissenyades i cuinades per homínids que treballen en llaor dels seus amos i per a major glòria d’Espanya). Les dades ens parlen de moviments tectònics en la societat catalana i de la inòpia en què viu la nostra classe política, que té la mar al davant i no veu l’aigua. Els partits nacionalistes catalans estan tan entretinguts observant les seves interioritats i maldant per mantenir o proveir-se parcel·les de poder, que no s’adonen del que passa al seu voltant.

I passen coses. Passa que el corrent central i majoritari del catalanisme ja és decididament sobiranista. Passa que les pegues de la dependència resulten intolerables i es fan evidents també als ulls dels qui mai no han volgut veure-les. Passa que la societat catalana es mou cap a la sobirania mentre els partits catalanistes no es mouen cap enlloc. Passa que tenim uns partits acovardits i immobilistes que, segons sembla, només convocaran un referèndum d’independència si tenen plenes garanties de perdre’l.

Catalunya és una pàtria mesquina, sí... però no tant com ells. Allò que aconseguim ho aconseguirem en contra, o a pesar, dels actuals partits catalans (i de la premsa, clar).

1 comentari:

Cosme ha dit...

Cal prendre's les enquestes com el que són i prou. Ja m'agradaria que s'aproximessin a la realitat, ja. De moment les hem de prendre com a simples indicadors de tendències, volàtils però. De totes maneres si ens ho mirem amb la curta perspectiva de les nostres vides podem treure'n una constatació: Fa vint-i-cinc anys érem idealistes, ara en canvi som pragmàtics. La independència ara ja és un concepte àmpliament discutible àdhuc pels qui no la comparteixen. Malgrat TOT (llegiu-hi psc-ciu) hem avançat.