dimarts, 20 de maig de 2008

"Com l'angèlica", de Ramon Guillem

Quan ja no hi comptava, el meu llibreter m’ha fet a mans Com l’angèlica, de Ramon Guillem (El Gall Editor, Pollença, 2007), un dietari deliciós de l’escriptor de Catarroja. Guillem ha escrit de tot, com és habitual en un escriptor de raça: vuit llibres de poemes, dues novel·les, un recull de relats i dos dietaris.

El dietari és breu (148 pàgines) i recull textos –si no m’erro– escrits el 2006 i el 2007. Me l’he begut amb fruïció i profit. Ramon Guillem escriu sobre art, música i literatura amb l’eloqüència continguda dels bons dietaristes –més continguda encara que la de Bernat Sòria, un altre bon dietarista valencià. Guillem, com a poeta bregat que és, desplega una prosa de senzillesa aparent però carregada d’intel·ligència (o sia, de prudència i humilitat) i de cultura. Les reflexions de l’escriptor enllacen les fites que abans que ell han posat altres escriptors, de manera que la lectura es converteix en un viatge intertextual ameníssim. Vegeu-ne una mostra:

«És inevitable. En passar els anys és més difícil escriure poesia. Potser, però, no es tracta de dificultat, potser és alguna cosa més profunda: és esgotament, abúlia, excés de coneixença de nosaltres mateixos? O és que l’emoció necessària -que, en la joventut, per descomptat, és més a flor de pell- és cada volta més lluny del nostre camí?
En una carta a Pere Gimferrer, Octavio Paz així ho reconeixia: “Qué difícil se ha vuelto, para mí, escribir una línea de poesía… mi exigencia es mayor: aspiro a una suerte de transparencia y economía en la que lo no dicho sea siempre el núcleo, el corazón secreto del poema…”.
Octavio Paz afegeix ací una altra nota explicativa: amb els anys l’exigència augmenta. Aquesta exigència ens parla de l’ofici, però no només. Perquè el vertader poeta sap que l’ofici, per si sol, no justifica res. Alguna cosa més ha de surar al darrere. Potser “l’emoció necessària” a què abans al·ludia?».

Alguns potser us demanareu què és una angèlica. Fou una tiorba (una guitarra d’àngels, com deien en alemany) difícil de tocar, dolça i delicada, que resistí en vigor uns pocs decennis i aviat -¿segle XVII?- va caure en l’oblit: era un instrument massa complex i refinat. I es demana Ramon Guillem: “I si tot allò que hem llegit, que hem escoltat, que hem vist, té reservat el mateix futur que aquella perfecció que era l’angèlica? I si el que llegim ara, el que mirem, el que escoltem, sols ha de ser la runa d’un edifici que no arribarà mai a bastir-se? Potser l’instrument musical de l’angèlica va desaparèixer, però la força de la bellesa va seguir altres camins. Si més no, sempre ens queda una mica d’orgull. El mateix que ens fa llegir, veure, escoltar, escriure”.

Us hi convido.