dilluns, 5 de maig de 2008

Benestar contra Ètica

I contra Civisme. Ara resulta que la gran majoria de la població de l’àrea metropolitana veu amb bons ulls la "captació puntual” d'aigua de l’Ebre fins a l’estesa urbana de Barcelona. És la mateixa població que fa poc va votar els partits conjurats contra tota casta de transvasament. ¿Com es menja –com es beu– això? ¿Que no sap, tota aquesta gent, que Catalunya és un país de clima mediterrani i que a l’hivern no hi plou? ¿Que no hi comptaven, que dir no no i no als transvasaments equival, ara i en la nostra latitud, a dir sí sí i a les restriccions?

Jo espero les restriccions amb il·lusió i candeletes. No vull altra cosa. Perquè fa dos anys no volia transvasaments, i ara tampoc, perquè els rius catalans van justets d’aigua i un que en tenim de gros no el podem munyir més si volem tenir Delta. A més, no em ve pas de nou: a Campos no teníem aigua corrent, ens fèiem portar l’aigua en un camió-cuba que ens omplia el dipòsit i ens guardàvem com de caure de tudar l’aigua. I vivíem bé.

És molt fàcil carregar els neulers sobre els polítics i dir que ara paguem una mala gestió de l’aigua. És fàcil perquè és obvi. Però costa més dir que si ara passem pel tub és per la mol·lície ètica i l’incivisme d'una majoria de catalans. I és que, un pic feta la gran aposta de país contra els transvasaments, és obligat assumir els talls d’aigua: per solidaritat, per coherència, per ètica i per civisme.

Dissortadament, a Catalunya el benestar pesa més que tot això junt. Aquí hi ha una majoria metropolitana que diu “A mi que em ragi l’aixeta les vint-i-quatre hores del dia i del que vaig votar fa dos anys no vull recordar-me’n”. Mira que maco. Doncs jo d’això en dic culte morbós al benestar, un fanatisme del benestar que ha podrit la fibra ètica de la societat catalana i que no presagia res de bo de cara al futur. Vistes així les coses, els nostres polítics no són sinó un reflex bondadós de la societat que els genera. És trist, però estic convençut que és així: els pitjors polítics són millors que els seus votants. Tenim mala peça al teler.

2 comentaris:

Cosme ha dit...

Dissortadament tens part de raó. T'oblides però de l'absurditat extrema a què hem portat la nostra recerca per la comoditat. Tot ens ha de ser fàcil i plaent. Quan érem petits l'aigua ens la racionaven, la distribució era discontínua. La mare sempre pendent de no perdre'n per l'eixida o que no ens en faltés. A casa érem molts i sovint s'acabava. A l'estiu per refrescar-nos anàvem a la font per omplir la piscineta inflable. Recordo els crits de ma mare: "Has tancat bé l'aixeta?" "Vigileu que la cadena del wàter no perdi!", "No jugueu amb l'aigua!"...
Ara sols puc dir que jo ja faig les meves particulars restriccions. Els plats els retem a mà. De l'aigua, tant d'esbandir com la bruta la posem en galledes que després aboquem al wàter. També ens dutxem a la banyera posant-hi el tap. Hi deixem l'aigua que després en servirà per abocar altre cop al wàter. Com que som cinc a casa, això obliga a alternar les dutxes. Però ens hi hem mig acostumats. Fin i tot he arribat a recuperar l'aigua de la rentadora per a fregar la terrassa o per abocar-la també al wàter. Aquesta mallatissa prova m'ha servit per constatar que hem construït un món urbà sobre l'abundància. Podem racionalitzar molt més l'us de l'aigua i de les energies. A casa no tenim altra calefacció que la natural, per sort tenim mig pis encarat a mar i disposem de sol suficient en els dies freds. A l'estiu disposem d'aire condicionat al temps que faci, hahahahaha. Com a molt usem ventiladors, però a mí m'alteren i prefereixo obrir portes i reduïr les ànsies de mobilitat. Així intento combatre la calor. Jo gairebé sempre que em dutxo uso del 60 al 80% de l'aigua freda. Estic un pèl sonat, ho reconec. Però raons terapèutiques m'avalen.
Aquest darrer hivern a casa no hi ha aparegut cap virus i els constipats han durat ben poques hores. Potser estem en l'edat feliç, però conec gent com nosaltres que disposen de totes les comoditats i en canvi no han parat d'encadenar encostipats un darrera l'altre. Casualitats? Ben segur. Però si fóssim capaços de repensar el nostre model de vida les coses podríen canviar. Potser hi confio poc en tot plegat. Però el meu intent hi és. Espero que potser el meu exemple sigui útil per als meus fills, i que algun dia entenguin que els meus estirabots anàven també una mica més enllà de les meves habituals excentricitats.

Busgosu ha dit...

Perguapa la semeya, ¡¡¡d'un ríu asturianu!!!