dissabte, 31 de maig de 2008

¿Llengües sense literatura?

Sento parlar sovint, impròpiament i lleugera, de llengües sense tradició literària. Els qui parlen així no saben el que diuen. Totes les llengües del món i de la història han tingut i tenen literatura –els que no la tenen escrita, la tenen oral. No hi ha llengua sense literatura, car és a través d’aquesta que els grups humans transmeten de generació en generació el feix de mites, símbols, valors i creences que conformen la identitat compartida.

És més, els pobles que només disposen de literatura oral són els que, al llarg del temps, han preservat amb més eficàcia els valors comunitaris. La literatura escrita, vulgues que no, ha modificat valors ancestrals i els ha fet entrar en crisi. I quan la comunitat s’ha obert a altres literatures (o sia, a altres tradicions culturals), la crisi s’ha aguditzat –per a bé i per a mal.

Durant mil·lennis, tota llengua ha generat literatura. Al llarg de la història, el gruix de la humanitat ha estat analfabeta, però no illetrada: no ha sabut llegir ni escriure, però ha après de memòria una mala fi de contes, rondalles, romanços, llegendes, coverbos i cançons; un sac de literatura ric, ple i coherent; grans cultures literàries emboscades a les selves amazòniques, africanes i índiques, o encimbellades en els grans massissos del planeta.

És de fa poc, que aquesta coherència s’ha desintegrat. És a partir -crec- del setè decenni del segle XX que sorgeix un tipus humà palesament nou: els joves, homes i dones dotats de llengua, però desproveïts de literatura: l'home postmodern. Un homínid que parla amb un repertori lèxic de mínims, llegeix poc o gens i tecleja molts SMS, però que ha trencat els vincles amb la pròpia tradició literària. Joves que han crescut sense contes a la vora del foc i sense rondalles –jo en sóc un!– i que alhora estranyen Dante, Shakespeare, Molière, Goethe, Vinyoli, Pessoa, Neruda, Valle-Inclán, Ionesco… Gent que tot d’una s’ha alçat despulla de literatura oral i no s’ha rescabalat de la pèrdua amb un gruix equivalent de literatura escrita. La primera generació europea (i nord-americana, i australiana) que ha crescut, un peu al segle XX i l’altre al XXI, amb llengua però sense literatura. Com una capsa de sabates sense sabates.

Una generació que, vista des l’Orinoco, fa pena.