dilluns, 21 de juliol del 2008

Un amic a Espanya



El títol no és conforme, perquè Juan Carlos Moreno Cabrera (Madrid, 1956) no fa el que fa per amistat, sinó per honestedat intel·lectual, per pruïja de rigor científic, per amor a la veritat en definitiva. Ja ho ha dit Màrius Serra, però ho repeteixo: el seu darrer llibre, El nacionalismo lingüístico. Una ideología destructiva (Ed. Península, 2008) és la millor rèplica al recent "Manifiesto por la superioridad del castellano" (la llegenda no és exacta, però la intenció sí).

Estem tan avesats que l’ase li digui al porc orellut, que de vegades ens mig creiem les animalades que a Espanya diuen de nosaltres. És molt fàcil badar i perdre de vista que el nacionalisme lingüístic és una construcció castellanoespanyola erigida contra nosaltres; que molts catalans som nacionalistes –clar, quin remei–, però no som nacionalistes lingüístics, car postulem el coneixement, l'ús, la vida, el valor, la dignitat i la igualtat de totes les llengües del món, començant per la nostra –per on hem de començar, si no? Som l'esquerra sociolingüística del planeta.

El nacionalisme lingüístic, diu Cabrera, “se basa en la idea fundamental de que la variedad lingüística privilegiada como portadora de la unidad nacional es superior intrínsecamente, por sus propiedades características internas, a las demás y, por tanto, está destinada a arrinconar y eliminar a las demás variedades lingüísticas que, en un proceso descrito desde un evidente darwinismo social lingüístico, no están en condiciones de competir con ella, por ser menos aptas. Llegamos así a la discriminación lingüística, que tiene su expresión más habitual en el bilingüismo sustitutivo.”

Moreno busca (i troba) els rastres d’aquesta ideologia lingüística en centenars de textos acadèmics i erudits, escrits per autors considerats de gran solvència intel·lectual, contemporanis i del segle anterior. A l’altra cara de la moneda, es fa amic de la veu assenyada i lúcida de Ninyoles. El catedràtic de lingüística general desemmascara els prejudicis supremacistes que treuen el cap, ça i lla, en escrits aparentment neutrals i no nacionalistes. Moreno té presa la mida als seus autors i els descriu molt bé. Diu:

“Las actuaciones de los grupos no dominantes a favor de su lengua, de su cultura y de su independencia política se tildan de nacionalistas, mientras que las de los grupos dominantes se califican como no nacionalistas. Pero es que las actuaciones de los denominados grupos no nacionalistas también se fundamentan en la defensa y promoción de una lengua, una cultura étnica y un poder político de una nación concreta y, por tanto, son igualmente nacionalistas. Además, el nacionalismo disimulado de la nación dominante suele ser mucho más intransigente, antidemocrático y particularista que los nacionalismos dominados [la negreta és meva], dado que la etnia dominante dispone de los mecanismos políticos, económicos, administrativos y militares adecuados para aplastar por la fuerza cualquier intento importante de autoafirmación de los grupos o naciones minoritarios o no dominantes.”

Ho deixo aquí, que com a botó de mostra n’hi ha prou. (Ja sabeu quin llibre podeu regalar als familiars d’Andalusia o Extremadura quan els visiteu o vinguin ells de visita.)

2 comentaris:

cosme ha dit...

Avui a la contraportada d'un diari Barceloní hi ha una d'aquelles entrevistes de cafè.
L'he reconegut d'aquest post teu, Joan.
Tinc la intuïció que no és gratuïta la publicació d'aquesta entrevista l'u d'agost, divendres, ... El ressò serà tant sols una anècdota d'estiu.
Ni el darrer retret per transigents que ens fa el senyor Moreno serà prou entès.
De totes maneres li agraeixo el seu detall, no d'amic, sinò d'erudit, per avalar les meves conductes lingüístiques incompreses i a voltes censurades.
No sé pas si això redreçarà les pròpies conductes però com a mínim em referma en les meves conviccions.

Joan Calsapeu ha dit...

Comparteixo la teva intuïció. Deuen haver "guardat" l'entrevista per treure-la a l'agost, quan ningú està per orgues i les sacsades intel·ligents passen desapercebudes. Suposo que et refereixes a La Vanguardia. No m'estranya gens ni mica.