El títol no conté cap enigma. Turbo, per la potència verbal, emotiva i intel·lectual; dièsel, pel llarg recorregut que en Toni dóna quan vol a la seva poesia, sense perdre pistonada. Parlo del poemari Una certa penombra (Edicions 62 + Empúries, 2005), amb què Antoni Ibàñez va guanyar el IV Premi de Poesia de Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater –enguany desert. Aquest matí l’he acabat de llegir i encara no m’he recuperat dels sotracs. Perquè això ha sigut arrencada de cavall i arribada de poltre.
En Toni no ha de menester presentació. Tots sabeu com és de poderosa i sàvia, la seva veu, i ben necessària en aquest moment històric marcat –diu Biel Mesquida– per “una pèrdua generalitzada de qualitat de les cultures i dels sabers, de les ciutats i dels paisatges, de les relacions humanes i dels debats, dels vins i de les menges, de les paraules i dels llenguatges, dels sentiments i de les sensibilitats, etc.”
La millor manera d’envestir Una certa penombra és escoltar els versos en boca d’en Toni al seu blog. Passa que la veu del vallromanès és d’una força que em desperta la nena, i per això he fet l’opció de comprar el llibre i llegir-lo en silenci. Es tracta d’una prosa poètica, escrita aparentment d’una tirada, on va a petar de tot: el Fòrum i el sexe, les misèries i les sublimitats de l’existència, els filòsofs, els escriptors, la literatura et caetera. És un torrent de vida, de pensament, de passió i de mala hòstia a tota metxa, tot plegat lligat amb un fil de consciència que commou i es commou, i que discorre sobre una llera cultural molt sòlida. “És –diu en Toni– un soliloqui incessant a partir de fragments, retalls, records i pensaments esparsos”.
Una certa penombra és una rierada impetuosa que arrossega el lector (o l’oïdor) com els ràpids de la Noguera Pallaresa s'emporten les balses riu avall. Un esport de risc en acabat el qual hom vol tornar-hi. Entomeu aquest esquitx:
“No, no som pols d’estels, ni tan sols una ombra dels astres inabastables, sinó carn que batega temporalment entre la tenebra de la pena i la blanca apoteosi de l’orgasme. Carn i mots i somnis i ombres i alguna escadussera espurna que ens apropa als déus [aquells déus tan llunyans que mai no s’ocupen de nosaltres].”
[VINDRÀ L'HORA DE JUTJAR-ME...]
Fa 1 hora
2 comentaris:
Infintes gràcies, Joan, glups, t'ho juro, m'he quedat sense paraules...
No es mereixen, Toni.
Publica un comentari a l'entrada