En un post anterior vaig escriure que el conte és una arma precària que només és operativa quan renuncia a competir amb la novel·la i s’alia amb la poesia. Doncs bé, després de llegir els divuit contes del recull Ningú ha escombrat les fulles (Ara Llibres, 2008), de Jordi Llavina, em refermo en el dit article de fe.
I és que els contes de Llavina són uns artefactes on s’engranen a la perfecció materials diversos molt difícils d’equilibrar; a saber: una precisió prodigiosa, agilitat narrativa, tensió psicològica, eficàcia lingüística i un lirisme molt ben cordat. El fil conductor dels contes no és altre que la complexitat de les relacions humanes, els protagonistes de les quals són infants, vells, amants, desamants, examants, amics…
Es nota que són els contes d’un poeta. Llavina “dibuixa” paisatges emocionals a partir de coses menudes i detalls que habitualment passen desapercebuts, però que posats junts són el món. Llavina sembla fer com el poeta romàntic William Blake, que volia “descobrir l’univers en un gra de sorra i el cel en una flor boscana”, encabint “l’infinit al palmell de la mà i l’eternitat en una hora”. Llavina no fa això, però s’hi acosta molt. Per exemple. Per suggerir el dibuix de les llambordes sota una fina capa d’asfalt en un carrer, diu que és “com quan una rajola de xocolata ha quedat exposada al sol, es comença a fondre i perd la nitidesa del dibuix reticulat de les preses, tot i que encara es pot distingir sense forçar gaire la vista”. Déu n’hi do, no? Doncs Llavina fa el mateix amb les olors, els colors, els sorolls… sense entretenir-s’hi mai més del compte.
D’aquí l’agilitat. D’aquí la plasticitat. D’aquí la meravellosa concordança que hi ha entre les emocions i les sensacions dels personatges, de manera que aquelles no es poden entendre sense aquestes, i viceversa. I d’aquí també que la tensió narrativa no s’encalla en enrarides densitats –un defecte habitual en molts poetes que s’estrenen en el gènere del conte.
Vaja, que la tercera incursió de Jordi Llavina en el terreny del relat breu (després de Dies de Galícia i La capa d’ozó) és més que reeixida, una incursió que el confirma com un dels millors escriptors joves que exerceixen als Països Catalans. Per molts anys.
[PD: El poeta Ricard Garcia ha fet una anàlisi del llibre d'en Llavina, més extensa i aguda que la meva, en el seu blog; la trobareu aquí.]
[VINDRÀ L'HORA DE JUTJAR-ME...]
Fa 1 hora
5 comentaris:
Joan, moltes gràcies per les teves paraules. Saps?, els blocaires heu llegit amb molta més atenció el llibre que no pas els crítics de diaris. De fet, els crítics de diaris (amb honroses excepcions: Ramon Pla, Sam Abrams, Ester Pino) no hi han fet gens de cabal. Si em passes una adreça electrònica, t'enviaré cada setmana el dietari que publico a "El 3 de vuit", en què, sobretot, reflexiono sobre matèries literàries. Gràcies, de nou!
Gràcies, Jordi, perquè m'interessa molt. He escrit dos correus electrònics a "El 3 de vuit" per fer-te saber la meva adreça electrònica. M'agradarà ferm rebre el dietari.
Una abraçada!
Hi estic d'acord de cap a peus amb el que dius. De fet, Joan, et convido a llegir el que jo també vaig escriure del llibre del Jordi a http://castellsdecartes.blogspot.com/2008/06/ning-ha-escombrat-les-fulles.html
Salutacions!
Salutacions, Ricard. Ara m'ho llegiré.
Ei, Joan! Gràcies per la citació i per l'enllaç.
Publica un comentari a l'entrada