Lenin i la llengua comuna

Sí, ja ho sé, que el leninisme és més fòssil que Pompeia. Jo també el tinc superat –només faltaria. Però és que, repassant Lenin, un troba sorpreses delectables i –ai!– de trista actualitat. Ara mateix, manejant un volumet de títol Cuestiones de lengua y literatura, de Vladimir Ilich Lenin (Ediciones Vanguardia Obrera, S.A., 1990), encepego l’article dit “¿Es necesario un idioma oficial obligatorio?”. I clar, no sé contenir la curiositat i m’hi capbusso. Vejats què hi deia, Lenin –tradueixo al català:

“Els liberals es diferencien dels reaccionaris en el fet que admeten el dret a rebre ensenyança en l’idioma matern, si més no a les escoles primàries. Però coincideixen plenament amb els reaccionaris pel que fa a la necessitat d’un idioma oficial obligatori. […] ¿Com en justifiquen la necessitat, els partits que el propugnen? […] diuen que és necessari en interès de la «cultura», d’una Rússia «unida» i «indivisible», etc. […] També nosaltres estem a favor que tot habitant de Rússia tingui l’oportunitat d’aprendre el gran idioma rus. Allò que no volem és l’element de coerció. No volem que la gent sigui duita al paradís a cops de garrot. Perquè per molt boniques que siguin les frases sobre la «cultura» que vostès pronuncien, l’idioma oficial obligatori comporta coerció, implantació forçosa.

Per això els marxistes russos diuen que NO hi ha d’haver un idioma oficial obligatori, que la població ha de disposar d’escoles en les quals l’ensenyament s’imparteixi en tots els idiomes locals i que a la Constitució hi figuri una llei fonamental que prohibeixi tots els privilegis de qualsevulla nació i tota violació dels drets d’una minoria nacional.” (Proletárskaia Pravda, núm. 14, gener 1914)

Ja veieu que Lenin va deixar ben retratats els soidisants «liberals» russos, i fa gràcia constatar que els actuals «liberals» d’Espanya són un calc d’aquells. I és que ja ho deia el (gens leninista) Pessoa: “No hi ha liberals sincers. D’altra banda, no hi ha liberals”.