El curs s’ha fos. Ara sí. Conclaves d’avaluació fets. Notes lliurades. Claustre darrer i balanç. Un balanç molt semblant al d’altres centres, pel que em diuen alguns col•legues: el gruix de la conflictivitat s’ha traslladat a primer d’eso (la mala educació, la grolleria, la insolència, són cada pic més joves); els problemes d’indisciplina s’han multiplicat (en el meu centre han crescut d’un 300%); en els dos cicles de l’ensenyament obligatori la majoria dels aprovats ho són “per junta” (o sia, per la seva cara maca: es tracta d'alumnes que han dit que estudiïs tu i han suspès tres, quatre o cinc matèries i per tant haurien de repetir curs, però se’ls promociona per evitar mals pitjors). Hom constata que si un alumne aprèn alguna cosa és per casualitat, no per res més. No exagero. I que consti que estic en un bancal bo.¿Sou conscients que parlo d’un drama de proporcions descomunals? El Departament d’Educació s’esforça per donar a tot plegat una aparença de normalitat. Ho entenc –ja se sap. I ho té bo de fer, perquè la immensa majoria del professorat de secundària també s’ho agafa com si fos normal. Ho mig entenc: s’adapten al medi i engospen la bola amb resignada esportivitat –altrament serien uns inadaptats, com jo. Resultat: el problema (el drama) no transcendeix. El fracàs del sistema es dissimula darrere un teló opac.
Us explico com va això. Un alumne d’eso, per regla general, no fa res o quasi res –bé, sí: socialitzar-se (l’IES és el seu after hour). Quan no fa res, hom l’exhorta amb suavitat que faci un pensament; quan no fa quasi res, se’l lloa i se’l premia, i als pares se’ls diu que el nen o la nena van bé. Les sessions d’avaluació són exhibicions de bonastra hipocresia. Si a un alumne li ha pegat un dia per fer mig exercici (mal fet) o entregar tres línies mal engirgolades en disset segons, es diu que “s’ha posat les piles”, i així mateix es comunica als pares, que s’inflen de goig en saber la notícia. I l’alumne que ni això no ha fet al llarg del curs, i que a més ha estat emprenyant sense treva ni pietat, tampoc no ha de patir: al cap del carrer hi ha una prova dita de suficiència, de nivell misèrrim, que si l’aprova és com si hagués aprofitat el curs. I promociona. I aquí pau i allà glòria.
2 comentaris:
Et recomanaria, per bé de tothom, alumnes, pares i mares, companys i companyes..... que canviessis de feina. Potser l'alumnat no te'l donen a la carta, però fas res tu a més de queixar-te? Imagina que als metges, als advocats, als alumnes, ....els repugnés tant com a tu la seva feina. Només imagina. Després, busca't una altra feina. O potser no t'hi veus amb cor?El món n'és ple de gent com tu, que plora i es queixa però no fa res per canviar. I els teus alumnes són un reflex del que ens envolta a tots.
Gràcies per la recomanació: és justa. Ja em busco altres feines. De fet, per al curs que ve (si no hi ha sorpreses d'última hora), faré només mitja jornada. He trobat una altra mitja feina que em rescabalarà dels diners que deixaré d'ingressar. Cobraré una mica menys, però guanyaré en tranquil·litat i serenitat personal.
Publica un comentari a l'entrada