Nomia –nom, suposo– Fernando. Un lisboeta replantat a la més meridional de les ries gallegues (ara s'estava a Vigo, adés a Cangas). Un mestre. Un far per a les víctimes més tirades de la crisi econòmica que ens escanya, o sia, per als qui perden la feina i se’n van de potes al carrer.Jo m’hi feia perquè ell era de la colla de la meva nòvia d’aleshores, la Mar, una canguesa de la ceba galaica. En Fernando tenia una làbia com un castell de focs. Lligava molt, per la via d’estabornir les seves víctimes amb una vèrbola efervescent i simpatiquíssima. Anar de viños amb ell era una festa. Però no pagava mai. Ell animava el corral, ens feia riure i restablia el bon rotllo quan la conversa prenia tons grisos. En contrapartida, els altres pagàvem les misses. I només protestàvem quan ell no hi era: ten mais morro que a Cies gorda!, rondinàvem.
No cal dir que en Fernando se’ns ajuntava sempre que podia, que era dia sí dia també. I com que els viños s’acompanyen amb tapes, i quatre viños fan cinc o sis tapes, doncs sopava de gratis. I per dinar, transhumava: un dia a casa de l’un, l’endemà a casa de l’altre -a la Mar i a mi ens tocava dos pics per setmana. Però el virtuosisme d’en Fernando anava molt més enllà de tot això. Un dia ens va dir que havia trobat feina a no sé quin institut del teatre. Vam tirar coets, clar. I tot seguit va fermar ben estreta l’Eva (una amiga de la Mar), es van posar a festejar i quatre dies més tard ja vivien junts, a Cangas do Morrazo. I l’Eva de filis, tu.
Quan la cosa fa un any i busques que dura, l’Eva busca el feix de bitllets que duia a la cartera i no hi són, i sospita d’algú de la feina. Quin mal rotllo! El mes següent torna a trobar la cartera buida, i més tard, tornem-hi. L’Eva treia foc pels queixals. Se li acut trucar a en Fernando a la feina, però repara que mai no li ha dit el número. El busca a la guia i truca: a l’Instituto do Teatro no coneixen cap Fernando portuguès. El busca pertot i no el troba, i al vespre no compareix. S’ha fos. I no és sols l’Eva: un munt de gent busca en Fernando per exigir-li el pagament de deutes i/o fer-li una cara nova.
L’Eva repassa mentalment l’any bo de convivència amb en Fernando i lliga tots els caps. Al llarg d’aquests mesos el lisboeta ha simulat una feina i un sou, ha escenificat una rutina laboral, sortint cada dia de casa a la mateixa hora i tornant a hores també creïbles, mentre la dona i els amics el mantenien.
Pàries de la crisi, aturats forçosos, preneu llum de na pintora.
9 comentaris:
Aquestes històries en ple segle XXI són molt alliçonadores sobre la preserverança de la condició humana. Hem avançat culturalment i tecnològicament. Però encara hi ha qui s'encega d'amor, qui es confia ingènuament sense burxar en l'essència de les coses. I d'aquesta grandesa humana se n'aprofiten àvids les ànimes etèries personificades en tants i tants fernandus.
M'afiguro el desesper de l'Eva i tota la desfeta d'un món que es reflectia enganyosament en un ser buit que s'ha esvaït.
La concordança amb el títol del post la trobo poc encertada. Permet-me el qüestionament. L'opció d'en nandu està per sobre del bé i del mal. La crisi l'hi rebufa, i si m'hi escarrasso una mica fins i tot potser s'avindria a atendre que la crisi li ho complica tot una mica més.
Tens raó, Pau. El lligam entre títol i text és una mica forçat.
La història però l'he trobada fantàstica ...
Em dol però que no és fruit de la imaginació i sento en la meva carn la ferida de l'Eva.
Joan, puc suggerir-te que postegis sobre el monty. No m'en surto del desgavell ocasionat. M'agradaria poder contrastar allò que intueixo que no hem fet bé. No sé perquè, però no comparteixo el desencert convergent ni les respostes d'aquells que han volgut preservar un bon nom. Potser et demano massa, oi?
I ara, no: no demanes massa. Els blogs estan per a això, no? Digue'm però què intueixes, a quins desencerts convergents et refereixes i a quines respostes al·ludeixes. I en parlem.
Si almenys la tenia grossa, tot això que n'haurà tret.
martí
En Felip Puig ha exposat la qüestió en mal moment i en mal lloc. Ha obviat que el Montilla és en part fruit de la normalització lingüística promoguda per ciu durant els seus 23 anys de mandat.
En Monty no té perdó. Amb la seva actitud menysté el país i estoca el català. I d'aquells aue han jugat a defensar-lo no puc contenir-ne el calfred que em generen. Tinc entès que aquest senyor fa més d'un any que té un profe particular. Vés a saber tu de què parlen i quin mètode pedagògic aplica. perque els resultats són ben escassos. Hi ha incompatibilitats genètiques o estructures neuronals que impedeixen l'aprenentatge d'una llengua? Proposo que la propera Marató de tv3 sigui per atendre i investigar aquestes deficiències mentals. No et sembla raonable?
Digue-ho xiulant, si parlant no t’escolten. Sí, hi ha estructures neuronals que no impedeixen, però sí desincentiven, l’aprenentatge d’una llengua: en capolen les ganes. Això els neurolingüistes ho tenen molt ben apamat. Quan les neurones copsen l’escassa utilitat i prestigi d’una llengua, la motivació necessària per aprendre-la cau en picat. Per això la majoria dels immigrants recents no aprenen el català (ni molts adolescents en acabat l’ESO); i per això en Monty el parla malament. Jo vaig aprendre gallec en dos mesos perquè darrere hi havia amor i sexe, que són les motivacions més poderoses del món.
En Monty, dius. Hi ha mala peça al teler i tot va lligat: codi i missatge, llengua i contingut –“el missatge és el mitjà”, que deia McLuhan. Montilla encarna la deriva que viu el país: aprèn català no pas per normalitat, sinó perquè hi està obligat per raó del seu càrrec; no progressa gaire en el domini de la llengua perquè una part important del país no ho troba necessari; parla malament el català perquè els trens, els aeroports, les carreteres, les autopistes, les escoles, la sanitat, la xarxa elèctrica… també “parlen” malament. Una cosa és reflex de les altres. Cap país normal no consentiria als seus dirigents un ús deficient de la seva llengua nacional. Mala qualitat de la llengua vol dir mala qualitat del país. ¿Com s’arregla, això? Naturalment, cal canviar de president –sabent, però, que el problema no es diu Montilla, sinó “Cataluña”.
Hola Joan. Jo també vull aprendre gallec en dos mesos. Les meves motivacions són les mateixes que un dia et varen motivar a tu.
Diga'm com ho vas aconseguir.
Gràcies
Hola, ànimaboja.
La cosa no té cap secret. Si hi ha la motivació -que ja veig que sí- i hi ha temps disponible, el gallec s'aprèn molt ràpid. Jo em vaig comprar dos diccionaris (l'un de definicions i l'altre bilingüe)i un parell de manuals, amb els exercicis corresponents, i els treballava cada dia. També escrivia una carta o postal diària (en gallec, clar) que anava cap a Vigo. I cada dia llegia en gallec -contes i poesia i assaig. Em vaig empassar 'Cousas'i 'Sempre en Galiza', de Castelao. I la trucadeta diària a Galícia. I els dies o setmanes que era allí, parlava SEMPRE I NOMÉS en gallec, encara que el meu interlocutor ho fes en castellà. A més, a Barcelona em vaig apuntar a un grup de conversa en gallec i al setembre vaig començar un curs de llengua, cultura i literatura gallegues a la Universitat de Barcelona.
Vet aquí com ho vaig fer -clar que l'esquer era suculent: hi havia premi.
Publica un comentari a l'entrada