En Cardús la clava

Em sembla que va ser dilluns, 21 d’abril, que en Salvador Cardús va publicar a l’Avui un article molt bo, “Allò que m’encén”. Un dels paràgrafs resumia trenta anys de Catalunya i els deia amb una claredat i una contundència pedrolianes. És aquest:

“I, TANMATEIX, VEJAM SI ENS ENTENEM d'una vegada: l'Espanya de les autonomies va ser i segueix sent un model d'organització territorial i política destinat a espanyolitzar definitivament el fet diferencial català, a integrar-nos a Espanya, en el sentit de desintegrar-nos-hi. Es tracta d'un projecte d'assimilació política i cultural, d'un genocidi incruent. Si no hagués estat per algun militarot curt de gambals que ho va complicar tot, o per la manipulació de l'espanyolisme més ranci per sectors de la dreta espanyola dirigida a perjudicar electoralment el PSOE, en aquests gairebé trenta anys d'autonomisme, potser ja haurien acabat la feina. Morta la cuca, mort el verí.”

Costa molt trobar un intel·lectual català que digui això: “l’Espanya de les autonomies és un un genocidi incruent de la nació catalana”. Estem tan acostumats a les mitges veritats que les veritats senceres ens impressionen; estem tan fets a les paraulades hipòcrites dels qui ni es mullen els peus i guarden tota la roba; tan avesats al subterfugi i la contemporització i la dissimulació i el biaix que fuig d’estudi… que quatre mots ben atiplats fan una olor com de llum i de netedat, d’eucaliptus moll, i desinfecten. Per això no em reca gens de copiar i repetir-los.

La pregunta és si els catalans tenim remei, si tanta mansuetud acumulada no ens és ja una llosa inamovible. Les últimes eleccions conviden a l’optimisme dels qui ens volen anorrear a base d’optimisme, tots plegats amb un ample somriure a la boca. Una de les claus de la sortida que urgeix trobar és que el seu optimisme no topi amb el nostre pessimisme, sinó amb la nostra dignitat. I passa que ens costa d’imaginar un cop de puny col·lectiu, nacional, sobre la taula.

Però de vegades aquestes coses passen. Servidor va viure uns anys a Campos, al migjorn de Mallorca, un municipi que des de 1979 col·lecciona majories absolutes d’AP primer i del PP després. L’hegemonia pepera semblava infinita. Doncs mira, no. Els peperos la van fer massa grossa obrint la porta a la construcció massiva de blocs de pisos per convertir Campos en un suburbi de Ciutat. I allò ja va ser massa per als campaners. Ara a l’Ajuntament mana Unió Mallorquina.

Em sembla que m’explico. Si a Campos s’han vist amb cor de moure el que semblava immutable, també hi pot haver una sotragada a escala nacional. Per fer-ho, però, cal que el catalanisme sumi esforços cap a l’objectiu net i clar i noble i desinfectant de tota nació que es vol viva i lliure: la independència.