Menys que un

Llegeixo els assajos de Joseph Brodsky que Siruela va publicar el 2006 en traducció castellana de Carlos Manzano. Perquisicions sobre Kavafis, Akhmàtova, Montale, Auden, Mandelstam i Tsvietàieva, sobre Istanbul i Sant Petesburg, sobre la literatura i la memòria. Textos que disseccionen obres, autors i ànimes amb l’acuïtat i la fondària de què és capaç una fulla d’afaitar. Pàgines que m’abelliria llegir en anglès i m’exaltaria de llegir en català. Singularment el primer dels assaigs, el que dóna nom al volum: Menos que uno.

Diu Brodsky en aquesta cambra primera del llibre: “Suposo que sempre hi hagué un «jo» dins la petita petxina entorn de la qual «tot» succeïa. Dins d’aquella petxina, l’entitat que anomenem «jo» no canviava mai i mai deixava de contemplar el que s’esdevenia a fora. No pretenc insinuar l‘existència de perles dins. El que dic és que el pas del temps no afecta gaire l’entitat. Obtenir una mala nota, manejar una fresadora, que t’estomaquin en un interrogatori o fer una classe sobre Calímac són essencialment la mateixa cosa. Vet aquí per què ens esbalaïm quan creixem i hem d’afrontar les tasques pròpies dels adults. La insatisfacció d’un infant davant l’autoritat dels pares i el pànic d’un adult que afronta una responsabilitat són de la mateixa naturalesa. No som cap d’aquestes figures: tal vegada siguem menys que «un».”

Potser sí. Si fos així, hauria d’admetre que el bo de Pessoa m’ha aixecat la camisa –ja ens ho advertia la seva germana, però no li fèiem cas. Potser sí que anava errat i cada un de nosaltres no és «molts», sinó que molts no són sinó «un» (ço és, variants dialectals de la mateixa persona), i que per tant un hom és «menys que un». Ara em sento com si m’hagués pres un emètic i estigués a punt de vomitar un mal bocí de Pessoa.

Dir la felicitat

Fa temps que busco una manera plausible de dir la felicitat, una forma que enclogui i condensi les cinquanta regles per a la felicitat de Shopenhauer (vg. El arte de ser feliz, Herder, 2009), una fórmula lingüística que faci llum en el misteri de la felicitat. La veritat que hi ha dins els misteris es copsa –quan es copsa– a través de la intuïció. Però si un busca les paraules adients i té la sort de trobar-les, la ment fa una gambada i la intuïció dóna pas a la comprensió d’alguna cosa concreta. Se m’ha acudit això:

Felicitat és que sota la teva pell hi viu algú que està content d’estimar-te.

¿Ha succeït? ¿És això una manera, forma o fórmula? ¿O no passa de ser perruqueria verbal?

'Un poema no escrit VIII', d'Auden

Sosté Auden que parlem tostemps en subjuntiu. És cert: sempre que enraonem ho fem d'un jo estant (sempre més hipotètic que real), del qual no ens podem desempallegar.

VIII

En tant que llenguatge artístic, la Parla té una mà d’avantatges: tres persones, tres temps (la Música i la Pintura només disposen del temps Present), les veus activa i passiva... però té una pega grossa: li falta el mode Indicatiu. Tots els seus enunciats estan en subjuntiu i només poden ser veritables si una evidència no verbal els verifica (cosa que no sempre és possible).
(Traducció: jo mateix)

As an artistic language, Speech has many advantages –three persons, three tenses (Music and Painting have only the Present Tense), both the active and the passive voice– but it has one serious defect: it lacks the Indicative Mood. All its statements are in the subjunctive and only possibly true until verified (which is not always possible) by non-verbal evidence.

El temps perdut, retrobat en català

A la primeria dels anys noranta, l’editorial Columna va publicar la traducció que Jaume Vidal Alcover havia fet d'À la recherche du temps perdu, de Marcel Proust. La Maria Aurèlia Capmany, que era la seva companya sentimental, havia acabat la traducció en morir Vidal. Aquella era una edició especial, un llibrot caríssim (avui, qui el troba i el vol, ha d’afluixar devers 140 euros). Però no es troba: està exhaurit. Era –és– una traducció excel·lent.

Però és un fet que avui traduiríem À la recherce d’una altra manera, i som molts els qui trobem a faltar una edició assequible en català. Per això és important que Viena Edicions hagi encarregat a Josep Maria Pinto la traducció al català de la primera part de Pel cantó de Swann, el primer dels set volums que componen la mítica obra de Proust; un primer mos que du per títol Combray (que, per cert, és com s’anomena el blog literari del traductor).

Josep Maria Pinto fa vint anys que es guanya les garrofes traduint, però aquesta és la primera traducció literària que publica. Els fragments que hi ha publicats al seu blog donen fe de l’altíssima qualitat de la seva feina. Combray serà a les llibreries a l’octubre, tindrà unes 240 pàgines i les notes a peu de full seran escasses (les justes per il·luminar algunes obagues, pròpies del context i de l’època, que avui i aquí se’ns escaparien). Si el llibre es ven bé i té èxit, la intenció és envestir també els altres volums d'À la recherche.

Pel que fa als criteris de la traducció, el millor que puc fer és cedir la veu a en Josep Maria : «El llenguatge de Proust, malgrat la seva reputació de complexitat, és, sobretot, molt col·loquial, la qual cosa no vol dir senzill, tampoc. El vocabulari que utilitza és d’una enorme precisió, però sense artificiositat. Això vol dir que per a aquest volum m’ha tocat recuperar de la meva memòria (gairebé inventariar, tenint en compte la riquesa de l’original) tota una manera de parlar que es va perdent, però que no és arcaica, ni carrinclona, ni artificial, que és ben actual però que s’està perdent, esmussant, davant d’una onada d’uniformització que ve de diversos llocs (televisió, diaris, males traduccions -suposo que és una bola de neu). Un exemple: que ja no es pugui llegir gairebé en cap traducció el verb “enraonar”, el verb “amoïnar”..., que s’hagi optat per “m’he oblidat de portar-t’ho”, tan correcte però al mateix temps tan asèptic, en comptes del més familiar, igualment correcte, però més connectat amb el nervi íntim de la llengua “m’he descuidat de dur-t’ho”.

En Josep Maria me n’ha dites més, però ho deixo aquí perquè l’apunt ja m’està sortint massa llarg. (Per cert, que un dels últims llibres que ha tret Viena, Winesburg Ohio, és finalista al Premi Llibreter 2009: l’enhorabona.)

Malcolm Lowry, cent anys

Enguany es compleixen cent anys del naixement de Malcolm Lowry (Cheshire, Anglaterra, 1909 - 1957), autor de Sota el volcà (1947), la seva obra mestra i una de les grans novel·les del segle XX. La versió catalana d’aquesta meravella ens va arribar l’any 1973, a càrrec d’Edicions 62 i de la mà de Manuel de Pedrolo. Però d'aleshores ençà han fet cuec molts moscards, els anys no passen debades i aquella traducció, a banda que és introbable, avui se’ns fa una mica estranya. Per això crec que la millor manera de commemorar el centenari fóra traduir Sota el volcà de nou al català i dur-lo a les llibreries. Com que no m’hi veig amb cor i ningú em fa cap oferta, servidor em limitaré a celebrar l’aniversari traduint un poema seu que m’agrada –sí, Lowry va escriure poesia, però no la va publicar en vida. Vet-lo aquí:

AMB ELS ULLS OBERTS

Que s’assembla a l’home, aquest Home que es lleva tard
i observa els plats bruts del sopar
i les ampolles que també són buides,
tot el que s'empassaren en l'àgape d’anit
-només queda un got ple com un reclam repulsiu.
Si s’assembla a l’Home, aquest home i el seu destí,
encara embriac, ensopegant i fent tentines,
mentre esmorza rom esbravat, pèsols i sardines.

EYE-OPENER

How like a man, is Man, who rises late
And gazes on his un washed dinner plate
And gazes on the bottles, empty too,
All gulphed in last night’s long how-do-you-do
-Although one glass yet holds and his fate,
How like to man is this man and his fate,
Still drunk and stumbling through the rusty trees
To breakfast on stale rum sardines and peas.

Finalistes a Cultura

Enguany el Diari Maresme fa dos anys i per celebrar-ho –molts d’anys i bons! – convoca el II Premi Blocs del Maresme. I Ucronies torna a ser finalista en la categoria de Cultura. Agraeixo moltíssim la deferència, sobretot perquè em sento honorat de compartir nínxol amb quatre blogs de gran nivell. Us els presento.

L’home cactus és el blog d’en Toni Hernàndez, malgratenc de Palafolls, sobre música, llibres i pel·lícules. Saborós.

Espai Isidor és el blog de cinema de la periodista mataronina Judith Vives, que l’any passat també va ser finalista. Moltes hores de butaca, hi ha aquí dins.

Copy is right és el web psicodèlic de l’artista Àngel Pérez Vico, que viu a Calella. Poca broma, que l’Àngel ha exposat pintures a França, Espanya, Alemanya i els Estats Units.

El café de Ocata és l’espai de Gregorio Luri, que és doctor en filosofia, llicenciat en Ciències de l’Educació i autor d’uns quants llibres, l’últim dels quals, L’escola contra el món (La Campana, 2008). Glups.

I a mi –ai, senyor– ja em coneixeu. Podeu votar fins a l’1 d’octubre.

'Un poema no escrit VII', d'Auden

Al setè Unwritten poem, Auden opugna tant el simbolisme (que situava la poesia i el món real en àmbits distints i autònoms) com la pretensió d’objectivitat de la lírica moderna. Lògic, perquè si un poema, a més de ser bell, ha de ser veritat, forçat ha de parlar del món i del subjecte que el diu a l’ensems.

VII

L’intent «simbolista» de fer una poesia intransitiva com la música no pot anar més enllà del reflexiu narcisista: “M’estimo a mi mateix”; l’intent de fer una poesia tan objectiva com la pintura no pot anar més enllà de la mera comparació “A és com B”, “C és com D”, “E és com F”... Un poema «imagista» no pot contenir sinó unes poques paraules.
(Traducció: jo mateix)

The «symboliste» attempt to make poetry as intransitive as music can get no further than the narcissistic reflexive - «I love Myself»; the attempt to make poetry as objective as painting can get no further than the single comparison «A is like B», «C is like D», «E is like F»... No «imagist» poem can be more than a few words long.

Fòrum policial

Gràcies a l’excel·lent blog d’en Llorenç Carreras, eLiteratura, he tingut accés al menut de la notícia. El pas va tenir lloc el passat 2 de setembre a l’aeroport de Palma, quan Ivan Cortès es disposava a agafar un vol cap a Londres. Dos guàrdies civils li demanaren la documentació i ell els la mostrà, amb normalitat i responent en la llengua del país a les preguntes que li feren. Cosa que no els va agradar. Els agents el van fer entrar d’una revolada dins una estança, li cridaren “¡Ahora verás tú!” i li van pegar al cap, a la panxa i a la boca, per on va començar a sagnar. Tot seguit li van dir que els havia faltat al respecte parlant-los en català. En aquell moment entraren dos guàrdies civils més i van demanar què havia passat. Un d’ells respongué: “Que el chaval le ha hablado en catalán y al cabo se le ha ido la mano”.

L’Ivan Cortès, que és valent, ha denunciat els fets davant l’Oficina de Drets Lingüístics de l’Obra Cultural Balear, i sembla que el delegat del govern espanyol a Balears, Ramon Socías, no té res a dir-hi ni a fer al respecte. Això sí, la Guàrdia Civil ha denunciat Ivan Cortès per desordre públic, i aviat serà citat a declarar al jutjat. Però el més interessant –per a mi– del cas és el següent. L’endemà, en un fòrum d’Internet anomenat Foro Policía, un col·lega del cuerpo valorava així la gesta: "Los que le pegaron (que parece ser que es cierto) tambien se pasaron, con haberle retenido, registrado y varias cosas más a fin de que perdiera el vuelo ya había sufiente y hubiese entendido que ir de chulo no trae nada bueno". Un comentari que és per emmarcar-lo, per tal com resumeix la relació secular (i actual) entre Espanya i Catalunya.

Perquè Espanya és exactament això: el policia a qui, davant la realitat catalana, “se le va la mano”, i el qui opina que s’ha de ser més subtil i limitar-se a “retener, registrar y molestar a los que van de chulos, hacer QUE PIERDAN EL VUELO". El primer policia és de la Falange o del PP; el segon és del PSOE o de Ciutadans. I la feina principal –la missió històrica– del PSC és aplanar-los el camí a tots, predicant tothora que els policies susdits són els bons, i que la gent com Ivan Cortès són radicals, extremistes i esburbats. Però els bramuls fan ranera. Perquè la foia moral i psíquica que hi ha entre Catalunya i Espanya s’eixampla com més va més, i la cantarella policial i antidemocràtica del PSC sona clarament com el que és. Per això el discurs del PSC, i el PSC mateix, no tenen futur a Catalunya.

'Un poema no escrit VI', d'Auden

Auden continua la seva reflexió sobre l’escreix d'implicació personal que comporta l’escriptura, comparant-la amb la manca de veu activa que el poeta atribueix a la pintura.

VI

Si fos pintor, crec que seria capaç de pintar un retrat que expressés a un observador el que vull dir quan penso la paraula Tu (bell, adorable, etcètera), però em seria impossible pintar de tal manera que ell sabés que jo t’estimo a tu. El llenguatge de la pintura manca, com si diguéssim, de Veu Activa, i és justament aquesta objectivitat la que fa absurd que un observador pregunti: “¿És de veres el retrat de N. (i no d’un bordegàs, un jutge o una locomotora disfressada)?”.
(traducció: jo mateix)

If I were a painter, I believe I could paint a portrait that would express to an onlooker what I mean when I think the word You (beautiful, loveable, etc.), but it would be impossible for me to paint it in such a way he would know that I loved You. The language of painting lacks, as it were, the Active Voice, and it is just this objectivity which makes it meaningless for an onlooker to ask: -“Is this really a portrait of N (not of a young boy, a judge or a locomotive in disguise)?”.

La llengua és el lloc i el temps

El parlant d’una llengua és un habitant d’aquesta llengua. Perquè la llengua és el lloc, i el so de dir-la n’és la base material. Les paraules tenen una densitat locativa inapel·lable –fins i tot en anglès–; hi caminem tirant pel dret (amb paraules inequívoques i clares) o fem marrades (amb perífrasis, eufemismes i catacresis). Els mots fan un locus on hi és tot.

La llengua també és el temps atrapat dins les paraules: el passat, el present i el futur embotellats allà mateix; la memòria de bracet amb les profecies. Ingressar en la llengua, doncs, és inserir-se en les coordenades espaciotemporals del poble que la parla. És per això que a Espanya no ens entenen, ni ens entendran mai: les seves coordenades són unes altres.

I és per això que, quan parlem català, fem lloc i donem temps als altres, i quan no els hi parlem els deixem fora de lloc i orfes de temps. Un nouvingut que encara no sap la llengua del país està descol·locat com un animal de la selva que d’un plegat es despertés a la sabana. Mantenir-lo apartat de la llengua (apartat del lloc i del temps) és fer-li un tort a ell (perquè se li nega la integració) i als autòctons (perquè s’aboquen a la desintegració). En el benentès que, quan una acció és danyosa per a qui la fa i per a qui la rep, i l’acció torna hàbit, som davant un comportament estúpid.

L’ocupació té això: socialitza l’estupidesa i li dóna una aparença de normalitat.

'Un poema no escrit V', d'Auden

En el poema número V, Auden teoritza sobre la intransitivitat de la música, en contrast amb la transitivitat que hom exigeix a la literatura.

V

Si jo fos compositor, crec que seria capaç de produir una peça musical que expressés a un oient el que vull dir quan penso la paraula amor, però em seria impossible compondre-la de tal manera que sabés que aquest amor el sentia cap a Tu (no cap a Déu, o ma mare, o el sistema decimal). El llenguatge de la música és, com si diguéssim, intransitiu, i és just aquesta intransitivitat la que fa absurd que un oient pregunti: “El compositor es creu de debò el que diu, o només ho fa veure?”.
(Traducció: jo mateix)

If I were a composer, I believe I could produce a piece of music which would express to a listener what I mean when I think the word love, but it would be impossible for me to compose it in such a way that he would know that this love was felt for You (not for God, or my mother, or the decimal system). The language of music is, as it were, intransitive, and it is just this intransitivity which makes it meaningless for a listener to ask: -“Does the composer really mean what he says, or is he only pretending?”.

Iniciativa, de dretes de debò

És una notícia local, però significativa: abans-d’ahir, a Vilanova i la Geltrú, ICV va tombar, abstenint-se, la proposta de fer a la vila una consulta sobre la independència de Catalunya; deu regidors del PSC i del PP van votar-hi en contra, i nou de CiU, ERC i CUP, a favor. Uns dies abans de la consulta d’Arenys, la regidora d’ICV a Mataró es negava a donar cap mena de suport als arenyencs (ni tan sols enviant-hi un observador).

És xocant que la formació dita catalanista i d’esquerres hereva del PSUC doni l’esquena als qui volem que la gent sigui consultada sobre el futur de Catalunya, i en canvi faci costat als qui no volen que la gent es pronunciï ni decideixi. Al capdavall i al capdamunt, no es tracta de confrontar nacionalismes (un terreny de joc incòmode per als ecosocialistes), sinó de creure en la democràcia o no creure-hi. Els que hi creiem som amics de les urnes i ens agrada que la gent digui la seva; els qui no hi creuen veuen el duet llibertat d’expressió + urnes com una amenaça.

Iniciativa s’ha allitat amb els segons, sense parar esment –o sí– que l’opció que fan és de dreta. Perquè invocar la lletra morta d’un Estatut humiliant, inútil i doncs antisocial és de dreta. Negar a la gent el dret de ser consultada sobre allò que li importa és de dreta. Immobilitzar un país que es vol moure és de dreta. No cal que votin sí a la llibertat de Catalunya: que votin no si els abelleix (i si pot ser que argumentin el vot); només cal que deixin votar la gent. Perquè votar i deixar votar és signe de civilitat i democràcia –valors que crèiem transversals i per tant estimats per l’esquerra–; altrament, no deixar votar (o consentir la prohibició de votar) és més que ser de dreta: és no ser demòcrata. Així que d’ara endavant, senyors i senyores d’Iniciativa, no vulgueu plantar-nos la bleda al clatell. La dreta també sou vosaltres.

La lletra de l'ordinador i el poema

Auden diu: La lletra de la màquina d’escriure és tan impersonal i lletja de veure que, sempre que passo en net un poema, tot d’una li veig defectes que havien passat per alt en el manuscrit. Si el poema és d’algú altre, la prova més dura que conec és escriure’l a mà. El tedi físic que provoca garanteix que el més lleu defecte salti a la vista; la mà busca qualsevol excusa per aturar-se.

Servidor retruco: Les lletres disponibles a la pantalla de l’ordinador són tan boniques que els poemes que hi escrivim semblen més bons que no són en realitat. Per anar bé, el processador de textos hauria d’incorporar uns tipus de lletra horrorosos, uns que fessin mal d’ulls: així es veuria de seguida que un poema dolent és dolent.

Arenys de Munt, d'una mesa estant

Matinem. Arribem a Arenys de Munt a tres quarts tocats de vuit i cinc minuts després ja som davant de l’Ajuntament. Les meses s’han instal•lat just al costat, al Centre Moral; al davant hi ha el tendal dels voluntaris, i a l’esquerra, en un cap de cantó, la Sala de premsa. Tot s’ha desplegat al voltant de l’Ajuntament, que llueix una senyera solitària i té les portes prudentment tancades.

A un quart de nou, els responsables de les meses ens apleguem a l’eixida del Centre Moral, on Alfons López Tena ens dóna les darreres instruccions com a portaveu de la Junta Avaluadora. Cal identificar el votant i verificar que té el domicili principal a Arenys de Munt, coses que es poden acreditar amb documents diferents (la identificació personal, amb el DNI o el carnet de conduir; el domicili, també amb el DNI, amb el certificat del padró o amb el full de pagament d’algun impost municipal). En cas de dubte, consultem la Junta Avaluadora. S’ha de filar prim: la credibilitat de la consulta depèn de la nostra bona feina. A les nou hi ha una cua impressionant davant la sala de votació.

Tenim tot el matí per esmorzar, trobar amics, saludar coneguts, conversar amb desconeguts, anar amunt i avall per la riera i gaudir de la festa. A quarts d’una, la Francina i les nenes tornen cap a Mataró. A la una m’incorporo a la mesa 4, on voten els arenyencs el primer cognom dels quals comença amb les lletres O, P, Q, R i S; com que n’hi ha molts, a estones és l’urna que va més plena (la de la mesa 1 de vegades ens passa davant). L’ambient és de festa major i més. Costa descriure-ho. Els votants acudeixen a les meses amb somriures d’orella a orella, amb rostres que vessen de satisfacció. Flaixos de moltes càmeres, observadors que van d’un cap a l’altre del corredor. Un noi ens mostra el DNI però no aporta cap paper on consti el domicili d’Arenys de Munt; no el deixem votar i se’n va enfadat. Què hi farem: tenim l’obligació de ser rigorosos. A uns altres tres els passa el mateix, però tornen a casa, troben un paper oficial on figura el domicili i ho intenten de nou: els fem passar sense fer cua altra vegada i voten. Exulten. Ve gent molt gran amb cadira de rodes: se’ls aplaudeix. És un dels moments més emocionants de la seva vida.

A les cinc de la tarda acabo el torn i deixo l’urna amb 530 paperetes dins. Me n’acomiado com s’acomiada un fill que se’n va a estudiar a l’altra punta de món i em reincorporo a la festa del carrer. A les vuit del vespre es tanca la sala: la participació ha estat d’un 41%. És alta. A tres quarts de deu el regidor de la CUP, en Josep Manel Ximenis, comunica els resultats: 2.671 vots (96%) diuen SÍ a la independència de Catalunya; 61 (2,28%) diuen NO. Hem fet història. I més que en farem.

L'endemà i la vigília

Avui és un dia de pas: l’endemà de la Nit de Poesia i Jazz a Llavaneres –cadascú mira per ell- i la vigília del gloriós 13S a Arenys de Munt. Com que sóc part implicada, no puc jutjar com va anar el recital d’ahir. Puc dir que vam omplir la cava del Casal. Que SongBook Trio va fer una actuació superba. Que la poesia d’en Llavina és alhora consistent i accessible, i que en Jordi té un gran sentit de l’humor (que és un signe d’intel·ligència). Que la Laia Noguera fa una posada en escena captivadora, i que la seva poesia és amiga dels cadafals i de la música. Sóc conscient dels errors que hem comès; les dúiem girades de peu: calia un micro; i tocava enfosquir la zona del públic; i sobraven el ventilador i l’extractor, que feien un brogit molest. Si l’any que ve tornem a fer la Nit, corregirem aquests defectes. Gràcies a tots els que heu vingut.

I demà, ta-ta-txan! A les 8 del matí a Arenys de Munt, que hi ha una feinada. Si encara no heu llegit l’article d’Alfons López Tena a l’Avui d’avui –perdó pel pleonasme-, feu-ho: recull l’estat d’esperit que molts tenim ara. Els que demà no seran a Arenys de Munt se’n penediran tota la vida. Perquè demà farem història. I servidor, que sóc del MAPA –us ho juro– i per tant organitzador de l’esclafit, tindré l’honor d’estar en una de les meses de votació, en el torn de migdia (de 13h a 17h). Quan seré vellet i ho explicaré als néts, no s’ho creuran.

L'11, Nit de Poesia i Jazz a Llavaneres

L’11 de setembre és un dia tan bo com un altre per a escoltar poemes i jazz. A boca de nit les feines que hi ha per fer ja són fetes (les taules, desparades; les processons, acabades; els clams, cridats). Llavors comença l’hora màgica en què la música i la poesia fan una trunyella per jugar, i juguen.

Avui, a les 9 del vespre, als baixos del Casal de Llavaneres.

(Per cert, bona Diada.)

Cesare Pavese a l'aula

Els qui no som pas de la primera volada tenim la percepció que tres dècades enrere, a les aules de secundària, les diguem-ne derives entròpiques estaven força controlades. Memorem com, en una aula amb cinquanta alumnes, el professor podia fer classe; record que contrasta amb la dificultat actual d’ensenyar qualque cosa a una caterva de trenta jovencells. Però crec que aquestes evocacions són una mica esbiaixades, perquè el fet és que sempre ha costat Déu i ajuda mantenir un ordre mínim a les aules. Cesare Pavese, que es guanyava les garroves cavant en aquest fondo, conta així la vivència desesperant de perdre el control de la situació:

“Ara un pas ara un altre, una classe va, imperceptiblement, minvant l’autoritat del mestre, cosa que aquest tolera per senyoria sabent que és la seva presència i no els renys qui ha d’inspirar el silenci. Però de mica en mica el brogit es va generalitzant i el mestre hi ha d’intervenir i renyar algú. La classe s’adona que el mestre no és invulnerable, que algú ha parlat, i que aquest algú pot ser tothom. Vénen més renys que hi habituen. I com que no es pot castigar tothom, es forma un estat de brogit tolerat que excusa qualsevol deixeble en particular.”

(Cesare Pavese, L’ofici de viure, Anagrama, 2008, traducció de Bonaventura Vallespinosa.)

Ells són aquí, entre nosaltres

i nosaltres sabem massa bé on som. Per esclafar la consulta democràtica d’Arenys de Munt, Espanya ha tombat l’acord de l’Ajuntament pel qual hi donava suport i ha posat una manifestació de la Falange en el poble, amb l’àvola intenció d’interferir, coaccionar i propiciar violències. L’Estat se serveix de la Falange com a força de xoc per aconseguir els seus propòsits. Ningú se n’hauria de sorprendre.

L’any 1975 va morir Franco, però no el franquisme. Tots els valors que havien inspirat la dictadura s’encarnaren en el règim que la succeí, que és el que avui ens ensenya les dents. Després d’una dècada d'incertesa, les aigües residuals del franquisme van deixar de ser residuals per sobreeixir amb força. La caspa judicial, la concepció uninacional i totalitària de l’Estat, l’al·lèrgia anticatalana, la por a la democràcia, tot es va mantenir intocat del 1975 ençà. Els grups feixistes havien de ser legals perquè un dia o altre podien fer servei; l’independentisme basc i català se'ls havia d’assetjar, il·legalitzar i empresonar si cal. Van pintar les parets de la casa i van envernissar els mobles, però quan els toquen el crostó cauen pintura i vernís i Espanya ensenya el seu rostre autèntic i de les JONS.

Ara ens el mostra, i diumenge el traurà a passejar a Arenys de Munt. I hi ha la pregunta de sempre: ¿què hi fem, nosaltres, amb ells?

'Un poema no escrit III', d'Auden

Vet aquí el tercer poema de la sèrie An Unwritten Poem, d'Auden.

III

Però aquest poema que ara m’agradaria escriure no bastaria que fos bo i genuí: si m’ha de plaure, també ha de ser vertader.

Llegeixo un poema d’algú altre en què vessa llàgrimes quan pren comiat de l’estimada: el poema és bo (em commou igual que altres poemes bons) i genuí (hi reconec la «mà» del poeta). Després, en una biografia, reparo que, llavors que el va escriure, el poeta estava tip i cuit de la seva xicota però va fingir que plorava per tal de no ferir-la i estalviar-se una escena. Aquesta dada, ¿modifica la valoració que faig del poema? De cap manera. No he tractat mai l’autor i no n’he de fer res, de la seva vida privada. ¿La meva valoració seria una altra si el poema l’hagués escrit jo? Vull pensar que sí.

(Traducció: jo mateix)


But this poem which I should now like to write would not only have to be good and genuine: if it is to satisfy me, it must also be true.

I read a poem by someone else in which he bids a tearful farewell to his beloved: the poem is good (it moves me as other good poems do) and genuine (I recognize the poet’s «handwriting»). Then I learn from a biography that, at the time he wrote it, the poet was sick to death of the girl but pretended to weep in order to avoid hurt feelings and a scene. Does this information affect my appreciation o this poem? Not in the last. I never knew him personally and his private life is no business of mine. Would it affect my appreciation if I had written the poem myself? I hope so.

Sòcrates i els adolescents

S’acosta el dia de reprendre el tracte amb els adolescents. I en els centres d’ensenyament tornarem a deplorar el malcriüm, la mala educació, la prepotència d’alguns alumnes, la manca d’autoritat del professor i unes quantes espines més. I algú se sentirà temptat de pensar que abans [?] els adolescents no eren adolescents. I s’equivocarà de mig a mig. Mireu, si no, com ho veia Sòcrates:

“Ara els nostres adolescents es deleixen pel luxe, tenen molt males maneres i desdenyen l’autoritat. Tenen poc respecte per llurs superiors i s’estimen més la conversa sense suc ni bruc que l’exercici. A casa seva, els sagals ara són els tirans i no pas els macips. Ja no s’alcen quan algú entra a la seva llar. No respecten els pares, la fan petar entre ells quan estan en companyia dels grans. Devoren la pitança i tiranitzen els seus mestres…”

I entre Sòcrates i nosaltres s’han escolat vint-i-sis segles...

'Un poema no escrit', d'Auden

Dichtung und Wahreit o An Unwritten Poem és el títol de la sèrie de cinquanta poemes en prosa que Wystan Hugh Auden va escriure el 1959. Es tracta d’unes peces que són alhora líriques i assagístiques, reflexions breus sobre el paper de la veritat, la sinceritat, l’honestedat i l’autenticitat en el quefer poètic. Aprofitant que les estic traduint, us en mostraré algunes:

II

A un poema qualsevol escrit per algú altre, el primer que li demano és que sigui bo (qui l’ha escrit té ben poca importància); a qualsevol poema escrit per mi, el primer que li demano és que sigui genuí, identificable, talment la meva lletra, com a cosa que ha estat escrita, a fi de bé o a fi de mal, per mi. (Pel que fa als seus propis poemes, les preferències del poeta i les dels seus lectors sovint s’encavallen però rarament coincideixen.)

Of any poem written by someone else, my first demand is that it be good (who wrotte it is of secondary importance); of any poem written by myself, my first demand is that be genuine, recognizable, like my handwriting, as having been written, for better or worse, by me. (When it comes to his own poems, a poet’s preferences and those of his readers often overlap but seldom coincide.)

Volem Auden en català

La poesia de Wystan Hugh Auden (1907-1973) està poc traduïda al català. M'acaben d'assabentar -vegeu comentari- que encara no està exhaurit el volum titulat Vint-i-set poemes, traduïts per Salvador Oliva, i que a les llibreries ja no es troben unes versions d'Auden que feren Eduard Feliu i Narcís Comadira. Tot plegat són engrunes, i la conclusió que en trec és que necessitem una antologia àmplia de l'obra poètica d'Auden en versió catalana. No ens podem permetre no tenir ben i molt traduït el millor -a parer de molts- poeta anglès del segle XX.

L'escriptor de York ens ha arribat en anglès o a través de les (abundants) traduccions castellanes, cosa que ja permet rastrejar la seva influència en alguns poetes catalans. Però penso que un poeta d’una altra latitud no s'incorpora de debò a la cultura catalana fins que és extensament traduït a la nostra llengua. Demano que algú ho faci –tenim traductors esplèndids que coneixen molt bé Auden. S’hi posin, per favor. Servidor, per matar el cuquet, us mostraré uns exercicis –pobres, maldestres- de traducció. Ja em perdonareu la gosadia, o no. Per començar, aquí teniu un poema que m’agrada molt:

LA HISTÒRIA DE LA VERITAT

Temps enrere, quan ser era creure,
la Veritat era el súmmum de molts creïbles,
més prèvia, més perpètua, que un lleó amb ales de rat-penat,
un gos amb cua de peix o un peix amb cap d’àliga,
ben altrament que els mortals, incerts per causa de llurs morts.

La Veritat era el seu model mentre maldaven
per bastir un món d’objectes perdurables en què creure,
sense creure que la terrissa i la llegenda,
el pòrtic i la cançó, eren veraços o mentiders:
ja hi havia la Veritat per a ser certa.

I vet aquí que ara, pràctica com els plats de cartró,
la Veritat és convertible en quilovats,
el nostre codi darrer és un antimodel,
una fal·làcia que tothom qui vulgui pot refutar,
una quimera en la qual no importa creure.


THE HISTORY OF TRUTH

In that ago when being was believing,
Truth was the most of many credibles,
More first, more always, than a bat-winged lion,
A fish-tailed dog or eagle-headed fish,
The least like mortals, doubted by their deaths.

Truth was their model as they strove to build
A world of lasting objects to believe in,
Without believing earthenware and legend,
Archway an song, were truthful or untruthful:
The Truth was there already to be true.

This while when, practical like paper-dishes,
Truth is convertible to kilowatts,
Our last to do by is an anti-model,
Some untruth anyone can give the lie to,
A nothing no one need believe is there.

1958?

Arenys de Munt: no tenim por

Avui, al migdia, roda de premsa de la CUP a Arenys de Munt. Han parlat Xevi Safont-Tria, regidor a Mataró; Josep Manel Ximenis, regidor a Arenys de Munt; l’escriptor i investigador Jordi Bilbeny, i el portaveu de Maulets al Maresme. Servidor també hi era. I em ve de gust fer tres consideracions que resumeixen el que hem dit avui:

Primera: la consulta d’Arenys de Munt està blindada legalment. La jutge de Barcelona que se la vol carregar, senzillament no pot fer-ho: pot revocar l’acord que l’Ajuntament va prendre el 4 de juny, pel qual dóna suport a la consulta. Vejam. L’Ajuntament pot no donar suport a la consulta i tanmateix cedir la sala per a fer-hi les votacions, igual que la cedeix a un esbart perquè balli o a un grup de música perquè assagi. I si, arribats al cap del carrer, no es pot cedir legalment la sala, s’habilita un espai privat i avall que fa baixada.

Segona: Allò que va començar com un joc (o poca cosa més) destinat a generar debat, durant uns pocs dies, sobre l’autodeterminació, s’ha convertit en un esdeveniment polític de gran magnitud. Val a dir que l’objectiu no només s’ha assolit, sinó que s’ha anat molt més enllà del que ningú imaginava. Els artífexs de l’èxit són la Falange, Ciudadanos, UPyD, el conseller Joan Saura, el PP, la ministra De la Vega i el PSOE, l’advocat de l’Estat i la jutge inquisidora. Gràcies a tots.

Tercera: Independentment del que passi el 13 de setembre, ara mateix la collita ja és espectacular: l’Estat espanyol s’ha retratat com un artefacte talibà i antidemocràtic, que basa la seva estabilitat en la repressió de la paraula i del pensament; s’ha aconseguit un efecte multiplicador, en el territori, que de bell antuvi era impensable; s’ha visualitzat clarament l’eix que divideix els dos blocs polítics del país (unionistes i independentistes), per tal com tothom s’ha posicionat en una banda o l’altra; s’ha començat a trencar el mur mental de la por, en virtut del qual els catalans hem viscut tres-cents anys engorronits i amb el cap cot. En resum: s’està trencant el paradigma de la submissió inevitable i de la por, i el dia 13 comença a caminar un paradigma que no hauria de ser nou, car és el paradigma de la democràcia i de la llibertat.

Si podeu, veniu a Arenys de Munt, participeu de la festa, converseu amb la gent: els arenyencs exulten perquè han perdut la por i ja se senten lliures -ergo, ja ho són.

Els evangelis, com una novel·la

En la traducció de Joan Francesc Mira, els Evangelis (el de Marc, Mateu, Lluc i Joan) es llegeixen com una novel·la –com la novel·la fascinadora que són. De fet, després de la resurrecció del protagonista el relat continua, i per això Mira ha tingut el gust i el bon criteri d’incorporar en el volum Els fets dels apòstols, la Carta de Pau als romans i El llibre de la revelació o L’Apocalipsi (Proa, 2004).

Val a dir que llegir els quatre evangelis, primer l’un després els altres, és com llegir els Exercices de Style de Raymond Quenaud: la mateixa història narrada de quatre maneres diferents. Per al meu gust, l’estil suprem és el de Marc, que reïx de contar amb una simplicitat meravellosa, just amb les paraules imprescindibles, despull de tota retòrica; Mateu ja guarneix un poc el pollastre, Lluc és prolix i Joan farceix el gall.

Com en tota novel·la, hi ha l’equip dels bons i el dels dolents. Els bons són Joan el baptista, Jesús i la seva caterva de seguidors, parents i amics, i onze apòstols; els dolents són els dimonis que viuen dins tanta gent (i la fan anar de corcoll), els saduceus, els fariseus, els levites, els legistes, els sacerdots i –és clar– Judes Iscariot; Pilat no se sap si és bo o és dolent.

Els evangelis són uns textos de gran interès literari perquè constitueixen un gènere sense precedents ni continuïtat. No hi havia abans, ni mai hi ha tornat a haver, res de semblant (si no és per recreació, com O evangelho segundo Jesus Cristo de Saramago). I, en tant que gènere, els relats dels apòstols tenen uns trets definidors: economia narrativa, sobrietat, simplicitat, parataxi, i sobretot, la màgia que resulta d’encaixar asseveracions profundes i emocions complexes dins frases molt breus, sense caure en el clixé.

Vaja, que la traducció de Mira és estimulant perquè el valencià posa els materials al servei de l’eficàcia narrativa, i no de la defensa del dogma. I trobo que se’n surt –no podia ser altrament, tractant-se d’en Mira. Si encara no ho heu fet, llegiu L’Apocalipsi, no us el perdeu: m’ha recordat la primera novel·la d’Alzamora, L’extinció. Us asseguro que tot plegat ha sigut la lectura més captivadora que he fet aquest estiu.

Filòsofs del segle XXI

Divendres passat, l’ordinador es va ennegrir. Dissabte i diumenge el dol va continuar. Dilluns va comparèixer el metge dels ordinadors, va prémer el botó d’inici i la màquina es va engegar com si res fos estat. I jo que em volia fondre. “¿Per què abans no funcionava i ara sí?”, li demano. “És que aquesta pregunta no s’ha de fer”, respon ell, amb cara d’home neolític que assisteix a l’ascensió de la marea.

Em sembla que ho he entès. Les preguntes que no tenen resposta no contenen l’error en la resposta, sinó en la pregunta. Però si crec haver-ho entès és que no ho he entès, perquè l’error no deu estar ni en la resposta ni en la pregunta, sinó en la disposició d’esperit que li és prèvia: ço és, en la incapacitat d’assumir la perplexitat, la dèria malaltissa de voler-ho entendre tot, encara que sigui mentida.

Els tècnics informàtics són els filòsofs o filosops del segle XXI.

Nit de poesia i jazz a Llavaneres

Ja falta poc per a la Nit de poesia i jazz a Llavaneres. La majoria dels poemes que en Jordi Llavina i la Laia Noguera recitaran són inèdits. Em fa molta il·lusió organitzar un espectacle així en el meu poble. Per bé que ara vivim a Mataró, no vull deixar d'exercir de llavanerenc.