"Ofici de paciència", d'Eugénio de Andrade

Acabo de llegir Ofici de paciència, en els versos portuguesos d’Eugénio de Andrade i en la traducció catalana d’Antoni Xumet (El Gall Editor, Pollença, 2008). Llegir els poemes dues vegades, primer en una llengua, després en l’altra, multiplica el plaer per dos i millora la fluïdesa lectora en portuguès –ves, molts guanys condensats en poques pàgines.

Llegir Andrade (que en realitat es deia José Fontinhas) és una garantia de plaer i d’elevació espiritual ran de terra. M’explico. Els versos d’Andrade són, en paraules seves “simplement passió per les coses de la terra, en la seva forma més ardent i encara no consumada”. El poeta de Póvoa de Altaia parla de les coses concretes i de les impressions sensorials tot dotant-les d’una dimensió angèlica; no és debades que els versos tenen una textura quasi aèria i una musicalitat subtil i evocadora. Els seus poemes són com ocells que volen dins el lector amb un esbatec dolç que sap el bessó de les coses i estima perquè sí.

Andrade potser és el poeta portuguès més gran després de Pessoa. Tota la poesia d’Andrade és un homenatge enfervorit a la vida, la naturalesa i els dons del cos. L'escriptor va avorrir el luxe, va estimar la soledat i el silenci, i va oficiar en els seus versos -com Goethe- les noces de la bellesa i la veritat. Emperò, les seves inquietuds d’humanista li van impedir d’abstreure’s del món i se significà també com a home d’esquerres. Els seus versos busquen la senzillesa, es volen purs i convoquen la mirada de la infantesa; són traginers d’una veu humil que parla “amb un amic”. Una veu que és alhora universal i portuguesa: la poesia és “la més noble expressió del geni portuguès”, deia; i també: “la poesia portuguesa és el més bell retrat d’un poble que sempre va somniar més del que va realitzar”.

Gràcies, Xumet i Gall Editor, per aquesta bella traducció d’Andrade.