La Vanguardia

Ja m’he trobat uns quants blocaires que, bo i escriure en català, es declaren afectes a La Vanguardia: el compren, el llegeixen, el comenten… vaja, que és el seu diari de referència. Llegeixen la premsa en espanyol i escriuen els posts en català. No tinc res a dir-hi. No hi ha contradicció. El poliglotisme i el multilingüisme creixents arreu fan que situacions com aquesta siguin normals: molts suecs llegeixen en anglès i escriuen en suec; hi ha gent que llegeix en francès i escriu en castellà i en català (en Porcel, per exemple), i n’hi ha que llegeixen en alemany i escriuen en polonès. La casuística és universal i inacabable. Allò que per a nosaltres era diglòssia, ara és consuetud planetària. I tenim coll avall que, com més trànsit entre llengües, millor.

¿Vol dir això que ja ens hem curat? ¿Que ja som normals? No. Perquè el problema no està en els lectors de La Vanguardia sinó en La Vanguardia. Que el diari més important d’un país no estigui redactat en la llengua pròpia del país és un indicador de anormalitat. Us proposo un petit exercici d’imaginació. Afigureu-vos que a partir d’avui el diari El País surt en anglès, i El Mundo en portuguès; que Le Monde surt en alemany, i el Corriere della Sera en romanès. ¿Oi que faria estrany? Doncs en nom del multilingüisme i tot això, seria fàcil de justificar: ¿que no hem de ser poliglots? Però tots sabem que no colaria.

Llavors, ¿com és que aquí sí que cola? És el mateix cas. ¿Per què tanta gent troba “normal” llegir La Vanguardia en espanyol? El meu parer humil és que la capçalera centenària persevera en la anormalitat per un encabotament ideològic que té un nom i el sap tothom: espanyolisme. (I és que canviar de llengua és canviar d’ideologia, cosa que el grup Godó no té intenció de fer.)