Corbacho i Milgram

No tingueu cap dubte –cap, que vol dir cap ni un- que els vint-i-cinc diputats del PSC votaran amb el PSOE els pressupostos espanyols del 2009. Qui encara en dubta, que s’ho faci mirar, perquè anirà a la mar i no veurà l’aigua. El PSC és la marca del PSOE a Catalunya, el seu projecte és la superació del conflicte entre Espanya i Catalunya per la via de sacralitzar la primera i espanyolitzar la segona; el PSC és un partit que, sempre que ha hagut de triar entre Espanya i Catalunya, ha triat Espanya; no és un partit català d’Espanya, sinó un partit espanyol de Catalunya. Això és així des de fa trenta anys, de manera sistemàtica i sense excepcions.

La retòrica del front català per un finançament just, la possibilitat de no votar els pressupostos del PSOE, són pura comèdia. La vida és teatre, la política és teatre dins el teatre, i el duet Zaragoza-Iceta són doctors honoris causa en sofisme i art dramàtic. No hi haurà sorpresa perquè el PSC no persegueix pas la justícia, sinó el poder i l’obediència: l’obediència dels catalans a les lleis espanyoles, per ofenoses i abusives que siguin. I això, paradoxalment, és el que li dóna majories electorals a Catalunya. Perquè els éssers humans són porucs i mesquins per naturalesa -i si són catalans encara més-, i si hom els força a triar entre la justícia i l’obediència, trien la segona en una proporció de dos a un. És el paradigma de Stanley Milgram, psicòleg de la universitat de Yale, que ho explica la mar de bé al llibre Els perills de l’obediència (1974) –els amics de Tetrablog en parlen en aquest post de fa uns dies.

Per això, quan Corbacho afirma, directe i francot, que els diputats del PSC votaran allò que els manarà el PSOE, faci sol o pedregui, car aquesta és la seva raó de ser, no fa sinó encomanar-se a sant Milgram. Però ha tingut la indelicadesa d’esguerrar el guió als actors de la seva companyia. I això és lleig, què carat.