Ho confesso: sóc un estúpid profund. Seré més precís: dins meu viu un estúpid profund. I no passa res, el tinc assumit. Penso que tots tenim una tapa que, si l’obrim, en surt un raig impetuós d’estupidesa -talment un guèiser. Només cal que badem un instant, que abaixem momentàniament la guàrdia de la intel·ligència, perquè plas!, es dispari la molla i surti el nostre estúpid, tot dient “hola!”. No se’n salva ningú: el més intel·ligent entre els intel·ligents té moments estúpids. Clar, hom no pot ser una centella les vint-i-quatre hores del dia: és impossible i contranatural. Us contaré una anècdota, protagonitzada per Calders i Carner, que exemplifica això a la perfecció.L’any 1940, Josep Carner era a Ciutat de Mèxic i tenia un viu desig de conèixer personalment Pere Calders; així que el va citar al seu despatx –Carner era dirigent del JARE, un organisme d’ajut als exiliats. Calders es mossegava les ungles de nerviosisme -coneixeria el Príncep dels Poetes!- i el neguit el dugué a lloc amb una hora d’antelació. El conserge el va fer passar al despatx perquè s’hi esperés. El contista no sabia què fer amb les mans i va encendre un cigarret per tenir-les ocupades. A l’hora d’espolsar la cendra, es va adonar que hi havia un sol cendrer de cristall, que feia molt de goig, i no es va atrevir a embrutar-lo. Va apagar el cigarret contra el vidre de l’escriptori i va llençar la llosca sota la taula. Quan va arribar, Carner el va acollir amb una robusta abraçada i van encetar conversa, però de tant en tant Carner preguntava a Calders: “¿No sentiu pudor de cremat?”. I Calders feia que no. I quan la pudor de cremat va ser intolerable van descobrir que, sota la taula, l’estora de llana ja tenia un forat de cinquanta centímetres de diàmetre. Aquest pas el conta en Tísner en el primer volum dels Ciris trencats (“Dos escriptors cara a cara”).
Vaja, que, amb sort, som estúpids només en el fons. N’hi ha que ho són també a la solana.
3 comentaris:
Ens perdem a voltes determinant-nos. No comparteixo la teva autodenominació. Hi estàs en el teu dret, valga'm els deus de contradir-te!
L'estupidesa és genuïnament humana. Pertany al conjunt de qualitats que configuren el camp de treball on hem d'elaborar la nostra identitat. Minimitzat-ne la seva presència és el nostre deure. Però mimetitzar-nos-hi no crec pas que sia la millor manera d'agfrontar-ho. Altra cosa és si ens plau l'autoflagel·lament. Arribats a aquí cadascú n'és ben lliure. Oi l'as!
No és autoflagel·lació, sinó autoacceptació: acceptar el que forma part de nosaltres sense fer-ne cap drama; saber-nos molt imperfectes, disculpar-nos les flaques i voler ser una mica millors. ¿No és sa, això?
Tal vegada la precisió en el llenguatge no s'escau en aquest exemple, tanmateix hi repercuteixo les meves paranoies.
L'eventualitat, l'acte esporàdic, pot determinar-nos? En funció de què o de quin grau?
Escriure, ens fa escriptors?
Cantar, ens fa cantants?
Cuinar, ens fa cuiners?
Cometre un acte d'estupidesa és natural, inherent a la condició humana, però d'aquí a SER estúpids ... en fem un gra massa.
Altra cosa és aturar el temps i adonar-nos en un instant concret i determinat que SOM estúpids. Però en la totalitat de l'amplada temporal de l'existència no podem atribuïr-nos sers ESTÚPIDS, adés que sia l'única condició del nostre comportament.
De totes maneres l'anècdota relatada humanitza les grans figures i ens recorda la fragilitat dels mites.
Publica un comentari a l'entrada