La falòrnia dels drets (lingüístics) individuals

Els catalans tenim les piles carregades de raó; les tenim tan plenes que vessen i tot, i tenim dificultats per gestionar una tal superabundància. I a més ens passa que manegem arguments oscats, usem unes paraules que pequen per imprecisió o per tecnicisme. Melcior Comes ho escrivia magistralment, l’altre dia, a l’Avui: “quan intentem reflexionar sobre la nostra història, ens falten conceptes esmolats”.

Comes ens feia conèixer un llibre resplendent, Worse than war, ço és, Pitjor que la guerra (2009), de l’historiador Jonah Goldhagen. Aquest senyor proposa un concepte que escau als intents d’esborrar tot tipus de “masses socials sobrants” i explica des dels orígens l’impuls d’extermini: eliminacionisme. Justa la fusta: l’atemptat de què som objecte els catalans des de fa més de tres segles no es diu etnocidi, lingüïcidi o genocidi, sinó una cosa altra que ho abraça tot i ho explica millor. Eliminacionisme.

Vet aquí un llibre que s’ha de llegir –i traduir al català, esclar. La pressió secular contra la nació catalana actua sobre tota la superfície nacional, sens deixar un sol centímetre lliure de punció. Un dels vectors de la cosa que no hem sabut impugnar de manera assertiva és el dels "drets lingüístics individuals", que sempre s’han invocat contra el català, i mai a favor d’aquesta llengua. Els gols que ens hem deixat marcar en aquesta porteria fan feredat.

I és que no costa tant, despullar la mentida. L’axioma diu que els hispanoparlants de Catalunya han de poder fer tot el que vulguin en espanyol, que això és un “dret individual” que tenen. La trampa és que tal cosa no és un dret individual; si ho fos, aquest dret el tindríem tots els individus –els catalanoparlants també ho som–, sia quina sia la nostra adscripció territorial. I no és el cas: els catalans no tenim el dret de parlar, pledejar o mestrejar en català a Valladolid. Ergo, no parlem d’un dret individual, sinó col·lectiu. Un dret que els hispanòfons tenen i els catalanòfons no tenim. Un dret dels uns sobre, i contra, els altres. Una prerrogativa colonial.

Una llengua no és un accessori del qual un hom pot disposar o no: és l’atmosfera que respira una societat arrelada en un territori, és com l’aigua dins la qual neden els peixos. Un salmó que del mar estant s’esquitlli riu amunt no té dret a reclamar la salinització del riu; això fóra absurd, i abusiu. Moreno Cabrera (que Joan Lladonet cita en un seu apunt) diu el mateix amb altres paraules: “Es parla de drets individuals, però les llengües existeixen dins una comunitat lingüística, no es tracta d’individus aïllats. Si jo faig cap a Alemanya, puc tenir tot el dret del món a parlar castellà, però he de parlar alemany. Perquè m’estic integrant en un col·lectiu amb unes relacions lingüístiques on predomina l’alemany. Parlar de drets individuals en qüestions lingüístiques no té sentit”.