La consellera de Justícia de la Generalitat de dalt, Pilar Fernández Bozal, opina que el català navega la mar de bé en els jutjats i en els tribunals, i que són els advocats i llurs clients els qui fan figa, per desús de la llengua pròpia. No hi fa res que la realitat la desmenteixi a diari (abans-d'ahir, per exemple). Ella és així. I qui l’ha nomenada ho sap. El delegat de la Generalitat a Brussel·les, Juan Prat, també és així. I el conseller de Cultura, Ferran Mascarell, s’hi acosta. Fan un trio estrany, en un govern nacionalista català.
Això sí, es tracta d’una estranyesa amb tradició. Enguany farà vuitanta anys de les primeres eleccions a les Corts Constituents de la República espanyola. Fa gràcia recordar que a la candidatura encapçalada per Francesc Macià a Barcelona hi figurava el comandant Ramón Franco, germà del futur dictador, i també el capità Salvador Sediles. I, per acabar-ho d’adobar, en una elecció parcial per la ciutat de Barcelona, l’Esquerra Catalana de Macià va presentar la candidatura d’un altre militar, el capità Jiménez y Jiménez, contra el candidat d’Acció Catalana (presentat amb l’assentiment tàcit de la Lliga), que no era altre que Pompeu Fabra. Tres militars espanyols representaven el “nacionalisme” català al Parlament espanyol. Un trio estrany del segle passat.
Vist el comportament esperable de la senyora Bozal, potser cal demanar-se si la dita tradició ha donat fruits o val més abandonar-la. Servidor penso que de fruits n’ha donat pocs o cap. I faig notar que una tradició anterior, la de Prat de la Riba, obria les carteres del govern a partits i ideologies altres que la Lliga, salvant però una premissa comuna: el catalanisme. L’adhesió a la llengua, l’amor a la llibertat, la lleialtat al país.
2 comentaris:
Tothom sap que els jutges fan por i respecte. I si no parles en espanyol en un tribunal -és a dir, si et mantens en català- molts jutges espanyolistes, que deuen ésser la majoritat, et miren de mal ull. Són coses que no es diuen gaire, mes que tothom sap.
Per contra, si no saps parlar bé l'espanyol i parles una altra llengua diferent del català, tot va rodat: tens a la teva disposició un intèrpret. No és just!
És racisme. Totes les llengües del món són bones davant un jutge espanyol, menys el català (el basc i el gallec tampoc són recomanables). Al Tribunal Suprem de Madrid, un urdú té dret a fer-se traduir a l'espanyol; un català, no. Un indonesi que no sàpiga espanyol, té perdó; un català que parli català, no té perdó.
Espanya és així: és això. Els catalans que ho donen per bo són uns miserables; els qui s'hi conformen són patètics. Com els negres que a les plantacions de cotó del Mississipí es resignaven a l'esclavitud.
Publica un comentari a l'entrada