divendres, 4 de març de 2011

Guerrilla lingüística

Dinar a Can Boter, avui. Al carrer de Tordera de Gràcia, l’únic barri de Barcelona que em fa saber que sóc a Catalunya. Hi fan uns cargols a la llauna exquisits. I el vi, servit amb porró, un bon costum que mai no s’hauria d’haver dimitit i que s’ha abandonat pertot.

Mentre esperem el primer plat rebo una trucada de l’empresa Murprotect. Fan un control de qualitat dels tècnics que em van atendre. Em demanen que els puntuï i jo els poso un nou, a l’un, i un deu a l’altre. Per puntualitat, per eficiència, per claredat. Tanmateix, hi ha un però: els papers que m’han fet a mans són clars, però no són catalans, cosa que considero un dèficit greu de Murprotect, i demano que facin constar la meva queixa en aquest punt.

Arriba la cambrera i ens demana què volem. Ens atén en espanyol, i en posar els plats a taula ens dóna el buen provecho. Ningú li ha dit que és bo atendre en català els comensals que parlem aquesta llengua, que són la gran majoria dels qui acudeixen a Can Boter. Li deuen haver dit que "això del català" no cal. Un criteri que servidor no comparteixo: jo trobo que sí que cal, perquè m’agrada ser atès en català i els cargols se’m posen millor si em diuen bon profit. Ho faig saber així mateix a l’amo de Can Boter, quan és hora de pagar, i l’home no se sent obligat ni tan sols a entonar una disculpa hipòcrita. Fa mal fet, perquè ha perdut dos clients.

Sortim de Can Boter amb la panxa calenta i plena, però amb un deix agrós en el coll. Com si una tenebra se'ns hagués entravessat en el ganyot. Perquè fer de guerriller lingüístic cansa, i cansar-se per perdre una batalla i després una altra, i no tenir un exèrcit que t’empari, és trist.

1 comentari:

Sandra Buxaderas Sans ha dit...

Ah! L'eterna lluita. No et desanimis. Estic convençuda que cada vegada que ens queixem, alguna cosa canvia.
Els cambrers aprenen que cal aprendre català, perquè si no, resulta que els cal demanar ajut a un altre cambrer, i els amos, per molt mala cara que posin -penso en I Frattelli La Buffala de Pau Claris, per exemple- al final han d'acceptar que hi ha clients irreductibles...