Hores de bruc i argelaga

Quan era petit, a casa hi havia una escombra de bruc. Era la més matussera i basta de les escombres, una granera neolítica. Un feix de branques espinoses lligades amb un parell de cordills o de filferros. La fèiem servir per netejar la cor del matxo i també el safareig gros, després de buidar-lo.

M’hi han fet pensar les esparregueres, que ara han tret els brots comestibles i que són desavinents al tacte, bròfegues de mena quan els allargues la mà. A més, sovint són males d'envestir, perquè estan envoltades d’un parapet d’argelagues que custodien el tresor. El bruc també ho és, esgarrapaire com un gat mesquer.

L’una i l’altre, l’esparreguera i el bruc, són còmplices. Com dues fades boscanes que es piquen l’ullet i ens parlen, partint-se el temps, de la textura de la vida, del designi d’acollir les esgarrinxades com una carícia salvatge i agrair-les amb un somriure als llavis, la cor neta d’escòries, un mos de truita d’espàrrecs que es fon a la boca.