dimarts, 15 de març de 2011

Carxofa endins



És temps de carxofes. Emmatxucada per dalt, salpebrada, feta a la brasa i servida a taula amb un raig d’oli d’oliva, la carxofa enclou dues promeses de felicitat positiva. La primera està en el plaer d’arrencar morosament les fulles i xuplar-ne la base, que ha de ser lívida, carnosa i tendra. La segona és la conquesta del cor, el botí de les papil·les, el breu èxtasi lingual.

El viatge a l’interior de la carxofa és una aventura vibrant, una transacció lúbrica (les mans que despullen, els llavis que succionen, la boca que deleja el secret de la dama). És una empresa que fa olor d’èpica: el socarrament del baluard, l’abat de les cuirasses, la cerca del tresor dins la compacta fortalesa botànica. És una peregrinació pagana i sensual, de l’airecel al dedins de la matèria: una mística al revés.

La carxofa és un poncell que esbadellem amb violència i posseïm a xuclets i mossegades. Com el sexe més salvatge. El plaer d’escurar una per una les fulles del capítol ens agermana amb els insectes; la textura gomosa de les escates, la intensa aroma de fruita volcànica, el gust barreja de cargol, fonoll i conill, ens transporten. El temps que dediquem a profanar aquestes inflorescències és una de les estones més agradables de la vida. Havent menjat, així, un parell de carxofes, un té la sensació que la terra li torna a ser amiga i que els solcs i els cavallons de l’agre s’han alçat per abraçar-lo.

7 comentaris:

Puigcarbó ha dit...

i una bona picada d'all al damunt farcida de pebre i oli d'oliva. La setmana passada en vaig menjar dues vegades, a la brasa i al forn.

Puigmalet ha dit...

O escarxofa, com sempre li hem dit al Prat.

Me la menjo de totes maneres, però la millor és crua, sucant la punta de la fulla en una vinagreta. Acompanyat d'una mica d'embotit i un raig de vi, és pura delícia.

Clidice ha dit...

I què bones que són! sobretot quan has d'anar amb compte a l'hora de consumir-ne, per la cosa del sucre :(

ai!

Sandra Buxaderas Sans ha dit...

Dec tenir alguna inhibició sexual indiagnosticada, perquè la carxofa és l'únic aliment que fins fa no-res em feia autèntica repugnància. Però viure a Roma i detestar la carxofa és tan desaconsellable per a la pròpia supervivència com ser vegetariana a l'Argentina.
He aconseguit iniciar-me gràcies a un plat que, si a mi em comença a agradar, als fans carxofers us portarà pel camí del delit: "carciofi alla giudia".
Vet a saber si té arrels catalanes, perquè també és salpebrada i li diuen, de vegades, "carxofes a l'estil sefardita". A Roma hi va venir una comunitat catalana important arran de l'expulsió dels Reis Catòlics, i al ghetto hi van fundar "l'escola catalana". En definitiva, cada fulla em recorda a una patatona chip. Boníssima. No sé què en direu els puristes, però ;=)

Joan ha dit...

Després de llegir-te no crec que torni a mirar una carxofa amb els mateixos ulls. Caram, sort que ja hem dinat.

Joan Calsapeu ha dit...

Amigues i amics, entre la carxofa i l'escarxofa m'heu fet venir salivera. Demà en farem al microones -fins fa dos anys teníem llar de foc i la fèiem servir per a aquestes coses; ara hem de passar amb el que tenim, ves.

Anna LTML ha dit...

M'alegra que t'agradés la meva fotografia (que dit de passada, està a la venda a través de l'agència Getty Images).
No tinc cap problema amb què sigui utilitzada en un blog quan no hi ha intenció de benefici comercial, però trobo que un enllaç al lloc d'on s'ha tret és signe de bona educació i no estaria de més.
Gràcies.

Dit això, ben xulo el text que li has posat. :)