dijous, 3 de març de 2011

Xammar i La Vanguardia

El setze de gener de 1939, d’Estocolm estant, quan a Catalunya les tropes italianes començaven l’ofensiva del Segre, Eugeni Xammar es va treure l’agenda de la butxaca i va escriure el que segueix: “Això s’acaba. Abans de fi de mes Barcelona haurà caigut i La Vanguardia sortirà amb el títol de Vanguardia Española”. Va ser La Vanguardia Española. El del Vallès es va errar només que de l’article.

Amb el diari del comte de Godó les profecies eren i són bones de fer. Ara que sabem que pel maig el rotatiu sortirà també en català, es pot profetar que el diari no canviarà de nom; que la seva mentalitat serà la mateixa que ara (conservadora, dependentista i monàrquica); que el marc de referència del tabloide serà un híbrid de caient espanyol; que la diguem-ne actitud nacional del diari serà expectant; i que l’edició en català tindrà més lectors que l’edició en castellà.

L’últim presagi és el menys segur. Si es compleix, crec que hi haurà un canvi en la manera com el país es percep, s’imagina i es projecta. Perquè la llengua és determinant. En Vicent Partal ho diu millor que jo: “L’univers mental que configura la llengua és molt contundent. La llengua és la nostra diferència, no ho oblidem”. Si el català guanya a La Vanguardia, Espanya s’allunya. Vejam si és vera.

4 comentaris:

anna ha dit...

Moviments lingüístics que es viuen amb certa enveja des del país basc.

Joan ha dit...

La llengua vehicula el pensament. Pensem oralment, així que aquesta és una petita victòria. Cal saber si sabrem consolidar-la.

Granollacs ha dit...

Magnífica notícia i bona recuperació històrica de la figura d'en Xammar, un dels més grans periodistes catalans del segle XX. Felicitats pel bloc!

Clidice ha dit...

Tant de bo sigui així, perquè sense els dependentistes no serem mai independents.