dijous, 17 de març de 2011

Parlo com els farsis



Avui me n’ha passada una de bona. Al matí era a l’estació de tren de Mataró i feia cua davant la màquina expenedora de passis. Davant meu hi havia un home alt i cepat, negríssim, les faccions ferrenyes i un gros nas de boniato, que no se’n sortia: anava palpant la pantalla amb el dit i la màquina enfollia. Ell que em demana auxili amb la mirada i jo que l’ajudo, content de ser útil a algú.

–On vols anar? –li demano.
–Barcelona.
–Només anar? O anar i tornar?
–Ir.

Jo que poso l’índex on pertoca i demano un salconduit d’anada a Barcelona-Sants.

–Ara has de posar els diners –li mostro el parell d’orificis que té a la seva disposició. Ell posa un bitllet de cinc euros a l’escletxa i la màquina l’engoleix; per torna, l’artefacte escup el bitllet i deixa caure el canvi.

–Ningú neix ensenyat –li dic–: ja t’hi acostumaràs.
–Gràzzzias –fa ell–. Hablas como los farsis.

Em quedo glaçat. Li faig saber que parlo la llengua del país, el català, i prenem comiat. És bonic, donar un cop de mà a la gent que ho necessita. Farsi. O sigui persa, iranià. Cinc anys enrere vam estar voltant pel país dels aiatol·làs, però no sabia que m’havien contagiat el deix. Es veu que parlo un català farsificat, que vol dir el que diu, no pas el que sembla. Us ho conto perquè sí, sense ànim de treure'n conclusions.

4 comentaris:

Clidice ha dit...

M'agrada molt això de farsificat i, no cal dir, de saber que parlo amb deix oriental. :)

Puigcarbó ha dit...

aquesta si que és bona, ara t'hauràs de dir Joan Calsafarsi.

Sandra Buxaderas Sans ha dit...

I jo que creia que parlàvem polonès...
Potser has estat la primera persona que s'hi ha adreçat en català. Si quan veuen un sud-americà, els catalans canvien immediatament al castellà, imagina't amb un africà...

Joan ha dit...

Com la Clidice, em quedo amb el farsificat, un somriure de complicitat i la sensació que acabes d'obrir una nova ment. Si s'encomana estarem en el bon camí.