Déu és una planta

“Les flors són el bressol dels àngels, gronxat per l’oreig i vetllat per les papallones que ens ensenyen a moure les ales.” Ho escrigué Francesc Pujols (el xofer de Déu, en paraules de Pompeu Fabra) a l’Hiparxiologi, un llibre desconcertant perquè conté un sens fi de poca-soltades al costat d’intuïcions poètiques genials. Com la que acabo de citar.

Perquè és cert. Perquè no hi ha nit sense mirabajà, ni camí glaçat sense flors de neu, ni desert despull de flors. En el fons de tot ésser humà hi ha una planta presta a florir i la flor és el bres d’un àngel de nom Dignitat. Avui és el Magrib que ha florit i s’ha envolat un esbart d’àngels que ens saluda. Demà serem nosaltres –ja sento els pètals com es metamorfosen en ales.

I despús-demà cedirem el relleu i ens fondrem, i serem saba muda dins les plantes, perquè “tota carn és herba que va pujant com l’heura que s’enfila pels graons de marbre de la tomba de la mort.” (Pujols un altre cop.) Déu, que és una planta, ens acollirà. La nostra religió serà la fotosíntesi.