Cucanya

Cucanya és el país on desguassa el corn de l’abundància. A Cucanya hi ha de tot i pler. Allí totes les gallines són ponedores i totes les bótes són de sant Ferriol, i a sant Antoni li pesen les butxaques de tants diners com li donen.

També en diuen Xauxa. Diu que un temps hi estàvem, i és vera que uns quants es cordaven l’armilla amb botons d’or; però sempre eren uns altres, jo només els veia passar. Al camí ral de la riquesa sempre n’hi ha més que miren, del marge estant, que no que corren. Ara diu que els han expulsat del Paradís, però jo no m’ho crec gaire, perquè els cucanyers hi són sempre, a la vista de tothom o amagats com les fet-fets a l’hivern.

I és que Xauxa o Cucanya és un reialme particular, un país dins el país, un estat benestant dins l’estat malestant, amb un exèrcit de peons estarrufats que tothora els fan reverències. És com la màfia. Una mena de pàtria invisible enllà de la qual vivim els altres, els que carreguem el feix, com sempre. Ça enrere, a Vilafranca de Bonany cantaven una cançó que evoca amb aquesta lletra el lloc i el temps –no gens mítics– de Cucanya:

“A sa terra de Cucanya,
qui no és belitre no hi viu;
qui manco hi sap, més hi diu;
qui manco hi posa, més guanya.”

No em digueu que la cançoneta no té l’aire de les misèries que són veritat sempre.