dijous, 31 de març de 2011

De la identitat i de l'olla



Les persones som com una escudella que bull: un perol ple d’ossos, de tall i de verdura (abans també s’hi posava una pedra guixa), una agitació sens fi, i el brou que es va espesseint. Dins l’olla hi posem ben bé tot el que tenim. Som diversos per dins.

Pessoa volgué donar compte d’aquesta diversitat de manera simple i genial: en som molts; cada un de nosaltres és dues, tres, quatre o cinc persones. Jo vaig fer meva la idea. Era una manera d’explicar les contradiccions, d’assumir-les i dur-les a coll sense embaràs. Però he canviat de parer. Perquè la païssa no s’aguanta.

I és que, si en som molts, hem d’acollir diverses opcions morals. Hem de fer com aquell congressista nord-americà que clamava contra la prostitució i es gastava el sou en putes. En els paràmetres de Pessoa, no hi ha res a dir-hi: n’hi ha un que l’enfila per aquí i un altre que l’enfila per allà, i més que n’hi pot haver.

Però això no pot ser. Perquè, si donem entitat personal a la nostra diversitat interior, els altres no sabran a què atenir-se en relació amb nosaltres, tot conat ètic es dissoldrà en l’absurd i tota construcció col·lectiva serà, no ja factible, sinó ni tan sols pensable. Així doncs, errava els comptes. Però llavors, ¿qui sóc?, ¿què som? Perquè l’olla bé que bull, i el brou bé que hi és.

Si ara l’endevino, som tots i volem ser algú, però no hi arribem. En mi hi ha la humanitat sencera: sóc tothom. Però sóc menys que un. En realitat, la identitat individual és prima com un tel de ceba. No som originals, sinó mimètics. Som sobretot els altres, triturats en la nostra picadora mental i fets puré –de vegades destil·lats. Quan escric, ho noto: llegeixo Pla i escric com Pla; llegeixo Sagarra i escric com Sagarra; llegeixo Zweig i escric com Zweig. No tinc personalitat. O la poca que tinc és manllevada.

El gruix de la identitat, el nostre pes veritable, és tribal, nacional i global. Som les nostres emocions bàsiques, que són iguals en tothom. I després som el cul d’en Jaumet i la Coca-cola, la mare d’en Tano i el Bruce Springsteen. Sóc la llengua que parlo, la cultura que he heretat i el desfici de dar-los continuïtat, i també els valors que comparteixo amb gent que viu molt lluny. Fora d’això, amb prou feines hi ha algú. Un tros d’algú que, s’hi posi com s’hi posi, sempre serà menys que un.

4 comentaris:

Clidice ha dit...

Si, per això cal ser sense massa angúnies :)

Joan ha dit...

Caram, m'has sonat a allò del "Tu, tots, tothom!". El brou pot ser semblant, però mai queda igual.

Joan Calsapeu ha dit...

Clídice, l'ideal fóra viure sense haver de pensar i encertar-la.

Joan, el brou no queda mai igual, però les diferències són superficials: tot just remioles.

Sandra Buxaderas Sans ha dit...

Cert. Per falta de coratge -la principal debilitat humana- i perquè fugim del nostre propi temps, per por d'escoltar la nostra veu interior.