Indiferència i sobirania

La indiferència pot ser la més sobirana de les actituds sobiranistes. En el nostre cas, ara i aquí, em sembla que ho és. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha debolit el Reglament lingüístic de la Diputació de Girona. Fa ben poc li va tocar el rebre a la Diputació de Lleida i a l’Ajuntament de Barcelona. L’extrema dreta espanyola dicta la política lingüística de Catalunya i la imposa per via judicial. Ja es veu que això no pot ser.

¿Què hem de fer? Molt fàcil: res. De vegades l’exercici de la sobirania és tan senzill com això: emular les orelles del marxant, anar passant, fer com aquell o com en Joan de Tarragona. Si ens ho demanen, dir el que fa al cas, esclar, però sense fer escarafalls. Com el qui sent ploure.

¿Que es posen nerviosos? Millor: com més s’exciten, més s’equivoquen. ¿Que alcen la veu? S’esgargamellaran. ¿Que porten els ajuntaments i les diputacions als tribunals? Bravo: com més insídia espanyola, més cohesió catalana. ¿Que treuen els tancs? Magnífic: els tancs són la seva feblesa i el contrapunt de la nostra força (que és la raó moral o la decència intel·ligent).

Indiferència, doncs. Desobediència tranquil·la. A sentir la pluja com espetega en l’asfalt, com mulla els boscos i rega els sembrats. I respirar l’aire fresc de la llibertat. Mai no ens ho havien posat tan fàcil.