La dècada prodigiosa

Ella està a tocar dels quaranta i diu que ho du de tort. Ella no és ella, sinó una altra, una col·lega de trinxera. Donar-li ales no em costa gens, perquè els quaranta són la dècada prodigiosa. Els anys que van dels quaranta als cinquanta fan l’edat ideal. Abans, tot és pura preparació; després, tot és declivitat. Les persones hem nascut per quarantejar. Jo aviat en faré quaranta-cinc i sé de què parlo.

Els quaranta-i-busques són els anys de les trobes. Trobes la serenitat que no tenies, la saviesa empírica que cal, la capacitat de dir que no i el domini de tu mateix. És una edat estupenda per tenir fills i criar-los. Una dona pot tenir-ne, tranquil·lament, entre els quaranta i els quaranta-cinc; un home, entre els quaranta-cinc i els cinquanta. Sí, ja sé que en aquest replà els papàs i les mamàs no tenim energia sobrant, però amb la que hi ha disponible asprem les criatures i arribem a vespres.

La felicitat... no sabria dir-ho, però la pau sí que viu a can Quaranta. Un fa les paus amb el pare i amb la mare, practica la no-bel·ligerància amb els germans, estima els fills, s’inventa un país estranger i el pobla amb els fantasmes del passat. I gaudeix de la família, dels amics –quan els pot haver– i de la parella com mai no n’ha gaudit. El sexe fa el cim, sí.

És clar que no tot són flors i violes. Un va cansat i el cos que es colga sota el llençol sovint és una rampoina. I el temps fa com un embut. El temps per estudiar i llegir s’aprima de manera dramàtica: la llengua que vols aprendre roman opaca; el llibre que vols llegir cau a terra, víctima de la son. Sí, això passa. I pesa. Però el miracle perviu i s’imposa, com les llançades de llum que desfan les bromes d’un matí fred de casa nostra.