En Tano

La nostra llengua va –o anava– plena de frases fetes que recorden personatges singulars. Tant pot ser un home de la història (“Parlar de les bombes d’Espartero”) com de la religió (“Pintar sant Cristòfol nano”); del teatre o de les auques (“Semblar don Crispín” vol dir ‘ser molt baix d’alçada’); la parèmia també es pot fer ressò d’homes innominats i vagues (“A n’en Creia i a n’en Pensava els van penjar a Barcelona”, servant el record de dos bandolers que van fer una mala fi).

Tot sovint, els protagonistes són personatges entranyables (“Bona nit cargol, que per mi ja és vespre”, frase atribuïda a un sabater borni de Barcelona quan va perdre també l’ull bo) o homenel·los extravagants (“Com el sabater Minguell, que no sabia si era ell”, invocada quan hom dubta de les coses més sabudes i inspirada per un terrible beverri, que acabà per no saber si era un o eren dos, sabater o frare).

En Tano (el de la mare, quan era gitano) pertany a l’últim grup. Jo mai he sabut qui era el Tano real inspirador de la parèmia. L’Amades, que es va fer un tip de rastrejar aquests materials, no en dóna notícia. Però a les Memòries de Josep Maria de Sagarra he trobat un quídam que bé podria ser el Tano mític.

Conta Sagarra que el Tano era un dels tres últims pagesos que duien barretina a Santa Coloma de Gramenet. “L’edat del Tano, no la sabia ningú; tant podia tenir cent anys com cent vint-i-cinc. Parlava, no amb veu d’home, sinó de cabrassa. [...] El Tano havia estat alcalde de la Garriga durant la revolució del 1868, i a Santa Coloma vivia mig de robar mig de demanar caritat, i de tant en tant practicava el seu ofici, que era el d’escurar bótes.” Diu que el Tano pagava el que comprava explicant acudits canalles o cínics, i que una vegada es ficà al corral de les cabres de can Sagarra i el trobaren amorrat al braguer d’una primala.

L’escriptor conta que l’homínid “havia estat casat cinc vegades, i la cinquena era una pell escalivada que em solia fer tan poca gràcia com el marit. El Tano li donava unes grans pallisses, amb una escombra de branquillons de bruc com les que fan servir els vaquers per a acabar de treure els fems de les quadres. Una nit, després d’una d’aquelles espantoses pallisses, a la dona del Tano li va agafar una suor freda i se li va quedar als dits. El Tano, trobant-se vidu per cinquena vegada, anà a can Coronel a emmanllevar un porró de vi ranci i se’l va beure tot, en companyia de la difunta. La borratxera que agafà el Tano fou arxiducal, i l’endemà el trobaren mort i enrampat al costat del cadàver de la seva dona.”

No sé pas si el Tano de Santa Coloma és el fill gitano de la tan invocada mare. Però deu ser cosa certa que aquell home va contribuir poderosament al desprestigi de la barretina.