dimarts, 1 de març de 2011

El solo de la tarantel·la



Fa poc he descobert El cor de les aparences, el blog de l’antropòleg Manuel Delgado. És un web substanciós, per aturar-s’hi i entretenir-s’hi. Un espai per aprendre'n molt. Freqüentar-lo és com assistir a les classes del professor –cosa que valorem els qui, com un servidor, admirem l’obra de Manuel Delgado. Un plaer que demana una mica de temps i que s’ho val.

L’altre dia Manuel Delgado va penjar en aquest seu lloc un reportatge fenomenal de l’antropòleg italià Ernesto de Martino. Vint minuts d’uns solos de tarantel·la gravats el 1959 engir i entorn de Salento. Espaterrant. Sense que me’n donin llicència, li pego grapada i us el mostro. I us en faig cinc cèntims.

El treball de De Martino du el títol de La terra del remordiment (1961). L’italià veu el tarantisme com una activitat social que defineix com a “instrument cultural creat per la societat davant els problemes existencials de l’individu”. Pensa que el tarantisme no és pas conseqüència de la picadura de l’aranyota, sinó que cal entendre’l com una actuació simbòlica en el moment crític d’un trastorn psíquic que és mal de dominar i du a un estat neuròtic. Es tracta doncs d’una “subformació religiosa”: una teràpia que suma dansa, música i color; un exorcisme que recolza en la plena identificació del tarantulat amb l’aranya.

L’italià associa el tarantisme amb el culte a sant Pau, el qual, de resultes del conflicte entre paganisme i cristianisme, substitueix la deïtat de l’aranya. A la capella de sant Pau a Galatina (Apulia) arriben, cada 29 de juny, una munió de “tarantulats” en cerca de l’aigua preternatural que hi raja.

Abans de De Martino, el musicòleg Marius Schneider havia vist en la tarantel·la una pervivència dels antics rituals de fertilitat. A La dansa d’espases i la tarantel·la (1948), l’alemany considera la dansa sud-italiana idèntica a la dansa catalana de les espases, ja documentada al segle XV a Cervera, Morella, València i altres poblacions de la zona central valenciana. Per a Schneider, aquestes danses són el residu d’uns rituals anuals que tractaven de la mort i la resurrecció. Les malalties rituals com la tarantel·la eren l’expressió de l’entrada en la fase de la mort, i el ball era l’únic mètode per emmenar el malalt cap al renaixement.

Després de De Martino hi hagué qui li esmenà la plana. L’etnomusicòleg Gilbert Rouget, a La musique et la transe (1980), diu que l’important no és allò que els “picats” volen expulsar, sinó la manera d’expulsar-ho. Per a ell, la tarantel·la és un ball d’obsessió, però no s’expulsa la deïtat responsable de l’obsessió, sinó tot al contrari: “els comportaments histèrics no constitueixen per se els trastorns que es volen curar, sinó remeis per a trastorns més profunds que pateix el malalt. Per tant, caldria veure la possessió com una histèria institucionalitzada, com una socialització de la histèria.”

1 comentari:

Clidice ha dit...

M'afegeixo el blog d'en Delgado, tot i que seria d'agrair que configurés una mica els textos, que amb els 'totxo-posts' que fa costa molt de llegir.