divendres, 18 de març del 2011

Pla, sant Josep i els bunyols

Ara que els bunyols amoroseixen el llarg dejuni quaresmal, us posaré una qüestió que pot semblar frívola però no ho és. Josep Pla em servirà de pretext. A Les hores, el de l’Empordà diu que troba sant Josep que juga a cartes en un cafè, que en acabat tots dos surten a fer un tomb i no tenen altre acudit que parlar de bunyols. L’escriptor posa les paraules que segueixen en boca del seu sant patró:

“Els bunyols casolans eren exquisits, excel·lents. Els de confiteria sempre ho foren menys; els d’ara són irrecognoscibles. Per al meu gust són massa greixosos, i, en molts dels que venen, s’hi sent massa l’oli. Espolvorejats amb sucre, fan una crosta excessivament confitera, massa artificiosa. Els casolans es feien amb la flor de la farina i ous frescos. El llevat era de bona classe. Eren una mica secs. No eren excessivament dolços. Tota la nostra confiteria, tota la nostra rebosteria, peca d’un excés de dolçor, d’una superabundància d’almívar. I encara: la dolçor natural és tolerable; la dolçor artificiosa és indigesta. Els bunyols casolans donaven gust a beure. Els agraciava un vinet rosat i sec.”

Tot seguit, el Fusteret cava més fondo: “Malgrat l’origen eclesiàstic del bunyol i de la tendència de l’estament sacerdotal a la beguda dolça, no convé acompanyar aquest llamí amb garnatxes, malvasies o misteles. [...] El millor vi, per als bunyols, és el vi sec.”

¿Què trobeu? ¿Hi toca, sant Josep, o torç el clau? Servidor me’n guardaré de desafiar una autoritat emanada de la Bíblia. No puc, doncs, sinó combregar-hi. Els bunyols (de vent –els farcits enfiten–) s’han d’acompanyar amb vi sec, un ranci olor d’obaga de roure tardoral, si pot ser. La llei de la compensació dels sabors ho determina. Ara mateix, mentre escric això, m’estic regalant unes postres de músic i un gotet de mistela. Doncs això, amb les tornes girades. Per equilibri gustatiu. Però sobretot per obediència: per auctoritas.

4 comentaris:

Alberich ha dit...

Entre tu, Sant Josep i el Josep Pla m’heu fet venir ganes de berenar uns bons bunyols.
Estic d’acord amb en Pla –que amb les coses del menjar i el beure sempre hi tocava més que en d’altres- que són més bons poc oliosos, amb un punt just de sucre i acompanyats d’un vi sec. Potser un vi ranci?

miquel ha dit...

Estic amb els mestres -t'incloc, Alberich-, els bunyols de què parla Pla s'han d'acompanyar, si és que es té a mà, amb vi ranci. Pla parla dels anomenats bunyols de l'Empordà, no sé de quins bunyols parla Fuster, però m'imagino que també deuen ser una mica secs o que s'assquen ràpidament.
Fa uns dies vaig sentir la necessitat de menjar bunyols i en vaig comprar a la meva pastisseria habitual a Barcelona. Em van dir si els volia de vent o de l'Empordà. Em vaig negar a demanar-los amb la denominació Empordà: flonjos, amb sucre granat i sense gust de matafaluga. em vaig limitar a assenyalar-los amb el dit. Bé, eren menjívols, que diria la meva sogra.

Bona quaresma!

Lior ha dit...

Cap a Àustria els dolços solen ser encara més dolços que aquí, buf, quin empatx només de pensar-hi. I aquí, cada vegada més de pa sucat -i ofegat- amb oli i/o llard (ecs). Dels bunyols, el primer que m'hi sobra és la matafaluga, que diu en Pere (a partir d'ara en diré així i no anís). El problema el tinc amb els tornemis, tant que m'agraden i tant malament que els fan arreu. Amb alguna exepció; Heu provat els de la pastisseria Moncau de l'Ametlla del Vallès? Em sembla que serien ben bé del gust de Pla i el seu amic.
Jo també espero haver-vos fet salivar :-)_

Francesc Puigcarbó ha dit...

Crec que Pla hauria d'haver parlat de "Brunyols" que és com ho diuen a Girona.

Ah! wels millors brunyols els podràs trobar a Sta Maria de Palautordera a can Fornés.