Parlar català perjudica greument la salut

Els catalans som injustos amb José Bono. No l’entenem -és clar, la gent menuda no entén els grans homes. Bono és un savi de rostoll i de formatge de cabra amb moments de delicada coloració vinosa i vèrbola de tubercle, un orador adornat amb una retòrica que competeix amb la de José Antonio Primo de Rivera, home culte com n’hi hagué pocs.

L’altre dia el manxec va desembeinar un símil insuperable: va dir que en el Congrés s’ha de prohibir parlar català com s’hi prohibeix de fumar. Gloriós. Formidable, la capacitat de síntesi simbòlica. I és que la cascada d’afecte que raja de l’oració visigoda fa petits els amors de Leànder i Hero. Parlar català és com fumar, i és de domini públic que fumar perjudica greument la salut; ho diuen els paquets de tabac i tot. Deu ser per això que els catalans tenim la salut trencadissa, la carrosseria una mica atropellada, el cutis tocat de floridura, i ens morim abans d’hora.

El català és nociu i convé prohibir-lo en els locals públics, no fos cas que s’encomanés i es produís un episodi extens de pestilència. És just que els empestadors, si no ens en sabem estar, sortim al carrer a evacuar el miasma que ens caracteritza.

Ara bé, a pesar d’aquest flagell que ens enllorda i ens estigmatitza, no ens hem de deprimir, perquè sant Pere és un gran fumador de pipa i té un feble pels fumadors: li són simpàtics, i si un d’ells li fa a mans una embosta de picadura, el fa entrar al cel sense més tràmits. ¿És clar, no? Si els catalans ens assemblem als fumadors i sant Pere els estima, vol dir que tenim obertes d’ampit en ample les portes del cel. Posem-hi fe. Si la nostra emancipació no pot ser nacional, serà celestial. Cosa que ens és avantatjosa, perquè l’eternitat, per definició, sempre durarà més que l’ocupació espanyola.