Joan Vinyoli, vint-i-cinc anys

Els qui estimem la poesia sentim presències: les dels grans poetes que sembla que hi són i a més hi són. Com Joan Vinyoli, que va traspassar el 30 de novembre de 1984, avui fa vint-i-cinc anys, però que és aquí, amb nosaltres, alenant en els seus versos. No és que percebem la seva petja, no: és que el percebem a ell. Això només passa amb segons qui, clar. Les trossades dels grans poetes només es perfilen amb claredat quan són morts; és dedins el fossat que fan la creixença que els pertoca. És injust, però és així.

A l’entrada del 5 de desembre del 1938, en el seu Dietari dispers, Marià Manent escrivia això: “A la tarda, i especialment després de sopar, Vinyoli em parla de Rilke. Quina maduresa, quina acuïtat extraordinària, aquest minyó de 24 anys! M’hauria agradat de poder transcriure literalment les seves reflexions sobre Rilke, que, una mica organitzades, serien un assaig profund, ple de substància. Per a Vinyoli, una de les característiques essencials i més admirables de l’autor del Llibre d’hores és el fet de la seva vida autònoma, completa en ella mateixa com un arbre, aquell “estat constant de consciència activa”.

Vet aquí que aital característica escau també, com bunyol dins la mel, al nostre poeta, que posa la lucidesa sempre per sobre de l’emoció; que parla del dolor, del temps, de la mort, des d’una glabra soledat; que s’obliga –en paraules de Fuster– a una “macerada ascesi verbal”. Aquells anys de la guerra ja es veia que Vinyoli faria una aportació monumental a la literatura catalana. Un dia de febrer del 1937, en haver-li llegit Vinyoli un poema seu, Carles Riba li dedicà la seva traducció d’Èsquil amb les paraules següents: “Aquesta gran poesia, per a un poeta que serà gran, en tinc la fe”.

Gallecs

Sembla un miracle que, a tocar de Mollet, hi hagi Gallecs. Un racó del Vallès Occidental on sembla que el temps s’hagi aturat, una clapa agrícola i forestal de bellesa corprenedora, encaixonada enmig del marasme urbanístic i les llenderades d’asfalt que flagel·len la comarca. Un "miracle" que no és sinó el fruit d’una mobilització veïnal llarga, tossuda, històrica, per preservar aquest espai.

Caminem amb la lentitud que imposa una corrua d’infants. Una mar de ravenisses blanques llepa les vores dels conreus. Ací i allà, l’estesa de terrossos beu amb avidesa la llum falba de la tarda. Els àlbers, les figueres i els canyissars es drecen per a contrapuntar la plana sonsònia de trossos i glevers. Falta poc per arribar al mirador, però les nenes –en són sis– fan figa i es deixen caure a terra. Juguen amb els macolins, amb una pepa de drap i amb el tap d’un biberó. Allà deçà s'albira el Montseny, els cingles de Bertí, el Tagamanent, la Mola de Sant Llorenç de Munt. La Mariona dorm en el cotxet. Les menudes s’alcen i l’emprenen a empaitar-se. Una cascada de llum vessa sobre el cap escarolat i ros de la Joana, que riu com una maduixa, i tot al seu voltant la llum es multiplica i també s’enriola.

Llavors penso que no tinc ni idea de què cosa és la felicitat, però que en aquest precís instant sóc feliç a través de la meva filla. I tinc la santa carrincloneria de dir-ho.

Fa quatre-cents anys

Abdul·lah Benàçar va abandonar casa seva amb ràbia i orgull. Ràbia de ser foragitat de la seva terra. Orgull de no abandonar la seva gent ni la seva religió, de compartir el destí del seu poble. Li havien dit que podia endur-se els diners, vestits i altres béns mobles; li havien promès que ell i la seva família rebrien aliment i bon tracte fins a desembarcar a Barbaria. No va ser cert. Els soldats del rei vingueren a buscar-los a casa, entraren en tropell, els van insultar i ataconaren els nens, que, espantats, feien per fugir. De camí cap a la costa van ser agredits i atacats per grups de saquejadors que els robaren els diners i els objectes de valor. En el port d’Alacant, en uns encants improvisats que no s’havien vist mai, malvengueren estris i objectes que no podien carregar. Van patir fam esperant al port i també durant la travessia. Ja dins la mar gran, son germà, que s’havia embarcat amb ells, discutí amb un mariner i el van llançar per la borda. Arribats a Orà, van fer camí cap a Tilimsen, on flotons de beduïns els atacaren i els van robar el no-res que els quedava.

D’això fa exactament quatre-cents anys, perquè el primer embarcament massiu de moriscos valencians va tenir lloc entre l’octubre i el desembre de 1609. Trenta mil van sortir del port d’Alacant; més de trenta-cinc mil, de Dénia i Fàbia; prop de divuit mil, del Grau de València; uns quinze mil, de Vinaròs, i prop de set mil, de Moncofa. L’expulsió dels moriscos, decretada a l'abril per Felip III, va afectar unes cent vint-i-cinc mil persones (la tercera part de la població del Regne de València). Tot això (i sobretot els antecedents de tot això) ho explica Joan Francesc Mira a Vida i final dels moriscos valencians (Bromera, octubre 2009), un d’aquests llibrots alts i amples de divulgació històrica, bellament il·lustrats (tots d’en Mira), que l’editorial valenciana té per bé de publicar.

Per cert, que el polígraf valencià sosté que els moriscos valencians van mantenir “de forma general l’àrab dialectal andalusí com a idioma domèstic habitual i com a llengua de la comunitat”, que “a les acaballes del segle XVI l’entenia [el valencià] una bona part de la població morisca”, però que “la llengua pròpia, la que parlaven entre ells, va ser l’àrab fins al temps de l’expulsió”. Cosa que contrasta amb l'afirmació d'Abdennur Prado, president de la Junta Islàmica de Catalunya, que el mes d'abril publicava a El Periódico, tocant als cinc mil moriscos que hi havia a Catalunya, que "aquests catalans eren població autòctona que parlava majoritàriament un dialecte romànic en la vida quotidiana".

¿Tan dissemblants eren els moriscos de les terres de l'Ebre i els que vivien un poc més al sud?

Cinema mut en català

Dono un cop d’ull a l’agenda cultural del desembre a Mataró, que publica l’Institut Municipal d’Acció Cultural. Ja us vaig dir, despús-ahir, que a casa anem endarrer de cinema infantil en català, i que trobar-ne és treballós. Mireu si està fotuda la cosa, que la projecció del mes entrant que fa al cas és aquesta:

Cicle de cinema infantil en català

ELS ANIMALS FOLLS I EIXERITS
Diumenge 27 / a les 12 del matí
De Nils Skapans i Dace Riduze.
Dibuixos animats musicats, sense diàlegs [sic].
Set curtmetratges protagonitzats per un tigre, un ocellet i molts altres animals que conviuen en dificultosa harmonia. Edat recomanada a partir de 3 anys.
(Letònia, 1996-2000), 50 minuts.
Més informació a http://www.filmat.net/
Preu: 5 euros
Organitzen: Associació Cultural Filmat i Foment Mataroní.

¿Heu vist mai una metàfora més punyent sobre el futur que ens espera si ens resignem a ser un poble subordinat?

Kiricú i les bèsties salvatges

No us ho creureu. Tinc la recepta per normalitzar el cinema vist i oït a Catalunya. Que sí, que no és broma. No es tracta de dir “D'ara endavant això serà en català”, perquè llavors surt la turbamulta cridant “No, que ens sortirà soriasi!, o agafarem la lepra!”. Ca. Es tracta de fer entrar el català amb gatamoixeria, com aquell qui res, embolcallat dins una pel·lícula d’aquelles que abdueixen.

La idea me l’han donada els del cinema Foment, a Mataró. Us ho conto. Diumenge al migdia vaig dur la pubilla al cinema del carrer Nou: tota la propaganda que hi havia arreu deia que hi projectarien Kiricú i les bèsties salvatges. Com que a casa ens hem fet el propòsit d’aprofitar el poc cinema infantil que es projecta en català a Mataró, no hem volgut faltar-hi. I el flim era en espanyol, tu. I en sortir no he vist ningú que se’n queixés. Clar: ¿com has de demanar el full de reclamacions si la menuda s’ho ha passat pipa i te l’han entretinguda a bon preu? Són fins com un làser, a cal Foment.

La logística de la cosa és simple: presentem i anunciem totes les pel·lícules del país en espanyol i, quan tothom és dins la sala i no poden escapar, pam!, les projectem en català. Si les cintes són bones –o… vaja, si entren bé que diguéssim– la penya sortirà contenta i la majoria ni se’n temerà, que allò que sentien era català. I els pocs que hi hauran reparat comprovaran que no els han sortit pústules a la pell, ni llagues al cuiro cabellut. I ja tindrem la feina feta. No em digueu que la pensada no és genial.

Les aules, de dreta

La dreta i l’esquerra existeixen, sí –ja ho deia Bobbio–, però per adscriure’ns a l’una o l’altra ens hauríem d’escindir. Vull dir que passa sovint que un és d’esquerra per a unes coses i de dreta per a unes altres. (Val a dir que és més fàcil ser de dreta que d’esquerra: a l’hora de manar, el primer sempre és més coherent que el segon, i li és més fàcil de justificar les concessions que fa a l’altra part –molts progressos socials han tingut lloc, històricament, amb governs de dreta.)

Per això, quan algú va i em diu que és d’esquerres en tot i per tot, fujo corrents. Algú així, una de dues: o em vol aixecar la camisa (tipus psoe) o està intoxicat d’ideologia (tipus icveuia). Els primers exhibeixen una retòrica d’esquerra i fan polítiques de dreta dura (vegeu Corbacho amb la immigració o Salgado amb els indults fiscals a les superrendes). Els segons serveixen un còctel de rigiditat i bonisme que és pur verí.

A un servidor l’escudella li surt d’esquerres, però la pilota (ço és, la política educativa) que hi poso és de dreta –la botifarra, com sap tothom, no és de dreta ni d’esquerra. Hi deu tenir a veure que pico pedra en un centre de secundària, estic escaldat i els pedagogs de despatx no em donen encantàries. Si havia de fer un decàleg que sintetitzés les línies mestres de la política dita educativa a la Catalunya independent –servidor no perdo el temps considerant altres marcs–, la cosa potser aniria així:

1. La institució que fa al cas es dirà Ministeri d’Ensenyament (no pas d’Educació).

2. Perquè la funció no serà pas educar –això és cosa dels pares–, sinó formar (en el doble sentit d’instruir i fer passar per les baquetes).

3. I no hi ha formació sense esforç, disciplina i repressió. Els pupils que no fan la farina blana no han d’estar a l’institut, sinó en algun altre lloc (a cals pares, a cals tiets, en centres de formació ocupacional, o aprenent un ofici en una empresa).

4. Com que amb això no n’hi haurà prou, caldrà instaurar l'expulsió exprés. L’alumne que dóna creu no pot estar dos mesos pertorbant a l’espera que es resolgui un expedient disciplinari: el director l’ha d’engegar ipso facto.

5. Hi haurà una doble xarxa, una de pública i una de privada; en la primera, mestres i professors estaran autoritzats a ventar una cleca a l’alumne que emprenyi molt; els pares que no hi estiguin d’acord podran dur el fill a la privada.

6. Els mestres i els professors tindran el rang d’autoritats; seran, doncs, mereixedors del màxim respecte i estaran facultats per aplicar sancions.

7. No es descuidarà la cohesió: l’ensenyament serà obligatori i gratuït fins als setze anys, i hi haurà una formació professional exigent i seriosa.

8. Hi haurà centres (instituts i universitats) d’èlite. Els alumnes més brillants seran convidats a apuntar-s’hi, i hom podrà fer-hi vida en règim d’internat.

9. Lliures de l’espoli fiscal amb què Espanya ens castiga, les beques per estudiar (sobretot a l’estranger) seran abundants i generoses.

10. A les universitats, la investigació deixarà de ser una broma de mal gust, perquè hi haurà recursos per benpagar els investigadors.

Amb en Sostres

Salvador Sostres escriu molt bé; és patriota d’un país, el nostre, que va curt de patriotes, i subministra una prosa fresca, àcida, mordent, provocativa, políticament incorrecta, un doll de llibertat verbal i de pensament indomesticat. Cosa que avui no s’estila. Només per això ja tocaria preservar en Sostres. Esclar que de vegades no estic d’acord amb ell! Clar que és convergent, i de dreta, i liberal. ¿I què? A un pebre coent no se li demana sintonia ideològica, sinó que cogui –sobretot, que cogui en defensa de Catalunya.

Crec que el director de l’Avui s’ha equivocat eliminant la columna d’en Sostres. Diu que és repetitiu. Només faltaria que no ho fos. Mentre Catalunya continuï esclafada per Espanya no tenim altra medecina que repetir-nos: dir i escriure, amb mil variants estilístiques, que Espanya és una màquina de matar Catalunyes, que resignar-nos-hi és morir, i que no ens dóna la gana de dinyar-la. Repetitiu. Com si l’estol de periodistes i opinadors que s’engreixen a la menjadora del PSOE i del PP no ho fossin, de repetitius: cada dia posen cocido a taula i el seu públic no se n’atipa mai.

Els qui comencem a tenir una edat recordem com, als anys vuitanta, Pedrolo estava vetat a l’Avui (ell com tants altres). Com ara ho està Víctor Alexandre. Per no dir les veus de l’ala esquerra del sobiranisme, perquè no empatxaria llegir-hi en Josep Sort, en Jordi Bilbeny o en Toni Cucarella. D’altra banda, les planes de Diàleg, a l’Avui, sovint semblen La Vanguardia en català, de dessaborides que són. ¿Què ho fa, que em ve al cap tot això?

Els capitostos del PSOE de Catalunya tenen entravessat en Sostres –ves, una raó potent per a llegir-lo– i ara l’Avui els ha donat el gust, tot remenant la cua a l’espera de subvencions. Molt bé. Doncs a casa ens donarem el gust d’anul·lar la subscripció a l’Avui. Ja el comprarem els dijous, que surt el suplement Cultura.

La insolència de nòmer Jaume

Una ordre ministerial del 18 de maig de 1938, essent ministre de Justícia Tomás Domínguez Arévalo, obligava a inscriure els noms de fonts, en el Registre Civil, només en espanyol. La part necessària del text resava així: “Debe señalarse también como origen de anomalías registrales la morbosa exacerbación en algunas provincias del sentimiento regionalista que llevó a determinados Registros buen número de nombres, que no solamente están expresados en Idioma distinto al oficial castellano, sino que entrañan una significación contraria a la unidad de la Patria”. Més endavant, el 12 d’agost de 1938, el mateix ministre insistia que serien nul·les les inscripcions registrals que fossin fetes en llengua altra que l’espanyol.

M’hi ha fet pensar el pas recent d’en Jaume Valls, cambrer del restaurant Coloma, al port del Masnou, a qui han suspès de sou i feina durant una setmana per discutir amb un client habitual que li deia “Jaime”. Segons conta Valls, el client el va provocar repetidament cridant el seu nom en espanyol i amb un to despectiu “Mira el Jaime éste”. El cambrer es va sentir ofès i es va dirigir al comensal per recordar-li que el seu nom era Jaume, en català.

Ja ho veieu: passen els anys però hi ha glòries que no empal·lideixen. Els amos del restaurant Coloma –ja sabeu on no heu d’anar a dinar– encara apliquen al peu de la lletra l’ordre ministerial del comte de Rodezno, i castiguen la inflamació identitària dels cambrers morbosos. Fan bé: tothom sap que nòmer Jaume “entraña una significación contraria a la unidad de la Patria”, i que l’hidra del separatisme creix com el lligabosc si no es talla d’arrel. Un comença observant «Em dic Jaume» i acaba votant que sí en una consulta sobre la independència de Catalunya.

En Kevin no vol copiar

Primer d’ESO, classe de català. En Kevin no du mai el llibre de text. Machadià com ell sol, li agrada anar per la vida lleuger de somada. La professora decideix que l’hora dels ultimàtums és arribada: “Kevin, ja t’he avisat vuit vegades pel cap baix. D’ara endavant, quan no duguis el llibre, copiaràs”. L’endemà, en Kevin no du el llibre.

-Ja saps què et toca, Kevin: copia això –li fa a mans un paper.

-Per què ho he de copiar? –es regira ell.

-Perquè t’ho mano jo. I no t’ho dic pas a traïció: ja t’ho vaig advertir.

-No ho faré –proclama el càgola, desafiant.

-Si no ho copies, ja em coneixes: tanmateix ho acabaràs fent i a més en sortiràs escaldat.

Ell crispa els músculs de la cara i es renega.

-Mira, Kevin: si en tres minuts no has començat a copiar-ho, baixarem tu i jo a trucar a ta mare.

Han passat els tres minuts. En Kevin no vol copiar.

-Ja podem baixar: vine amb mi.

El brivant s’arromanga els morros i rebot el llapis a terra.

-Fes el favor de collir el llapis, Kevin –amb gran domini dels nervis.

Ell s’acota, el cull i el rebot encara més lluny. La fel ha arrencat el bull.

-Torna a collir el llapis, sisplau –fa ella, com més va més serena.

En Kevin, encès com una brasa, s’aixeca, va amb el cul remolcant i el replega; de tornada a la cadira, pega una coça a la taula.

-Kevin, posa la taula bé, per favor –la veu li surt tàntrica.

Ell redreça la taula. Treu fum per les butxaques.

-Ara vine amb mi; i no facis un cop de porta, que no ho puc sofrir.

Ell s’alça i fa peu-rossec cap a la porta. Professora i alumne abandonen l’aula. Trucada a la mare. En Kevin s’espera en el vestíbul, assegut. Ella reapareix.

-Ja he parlat amb ta mare, Kevin. Ara pugem a classe i copiaràs.

-No, que ja has trucat a la meva mare –argumenta ell.

-Mira, noi: si ets intel·ligent, entendràs que et convé copiar-ho. I, quan ho hagis fet, faré una nota a ta mare per fer-li saber que finalment has fet la còpia que t’he manat. I si no ho fas, tornaré a parlar amb ella.

Pugen les escales, ell davant ella darrere, i entren de nou a l’aula.

En Kevin fa la còpia, tot ell fet una obaga.

'Illa Flaubert', de Miquel Àngel Riera

Si havia de dir els noms dels dos poetes mallorquins més influents a la segona meitat del segle XX, no dubtaria de dir Blai Bonet i Miquel Àngel Riera. Tan gran és el seu ascendent sobre els poetes avui en actiu a les illes, que la feina que tenen és trobar contrapesos a aquesta influència. En el cas de Riera, la part més coneguda de la seva obra són les novel·les, de les quals servidor estava dejú. (Un, com sempre, va al revés del món: entra per la finestra dels poemes i surt pel portal de les novel·les.)

El poeta i amic Ricard Garcia em va posar sobre la pista, aquí, de la darrera novel·la de Miquel Àngel Riera, Illa Flaubert (Premi Josep Pla 1990), i vaig trobar que llegir-la era una bona manera d’empetitir la penosa llacuna. Ara he complert el propòsit i ja friso d’abordar de ple l’obra narrativa del manacorí. Perquè Illa Flaubert té una frescor lingüística, un poder de suggestió, una riquesa de lectures i una densitat espiritual extraordinàries.

A la mort de sa mare i a l’edat d’uns quaranta anys, el protagonista innominat (un “noi de casa bona”) decideix canviar el rumb de la seva vida i desafiar la mort: vol dominar el temps, alentir-lo, en un intent desesperat d’assajar la immortalitat. “Era absolutament necessari assumir definitivament una nova conducta enfront del pas del temps, una actitud vigilant que dificultàs d’alguna manera el fluir de les hores, oposant-s’hi de pla, provant de fer canviar la seva cadència natural sotmesa ara a un obsedit procés de lentificació”.

Per aconseguir-ho, el protagonista esdevé el llogater vitalici d’un illot (Illa Lleona per a la gent de l’interior, el Saluet per a la gent del Port, Illa Flaubert per a ell), un bocí de naturalesa on el temps sembla aturat i on no ha mort mai ningú. Allí senyoreja sobre el temps (“les hores assoliren […] la condició de tenir més de cent minuts, amb la qual cosa quedà establert, de manera oficial, el temps d’Illa Flaubert”) i escolta el murmuri de la immortalitat.

Però és mentida. Ell no ha fet sinó agençar l’escenari de la seva ruïna i atreure la mort. El seu projecte era viure sense projecte, deia; volia buidar el temps i adormir-lo. S’equivocava. El temps cal acceptar-lo i omplir-lo: de literatura, d’altruisme, d’humor, de fills, d’amor. Sobretot d’amor. Ell ho sap i ho escriu sobre una tomba: “Tu i jo, nosaltres dos, nosaltres un”, vers que retrobem al poema XIII del recull El pis de la badia. Però allà i ací el sentit dels mateixos mots és antagònic: la veu que diu el poema celebra la vida; el senyor d’Illa Flaubert l’abandona.

Germinal

Poses una paraula en el paper i l’acotxes. I esperes. La paraula és llavors com una sement enterrada. Cal deixar-la en mans de l’oratge, que plogui si vol, esperar que tregui ull, que sorgeixin les arrels com una barba i que li creixin els cabells, un floc que s’enfila dins la tija que veurà la llum i un dia, potser, florirà.

O es podrirà sense conèixer la llum i la ròssa de mots serà llacor que farà brostar paraules noves, perquè la poesia neix de la mort per fecundar la vida.

Espanya és mentida

Espanya és un estat construït a boca de canó contra Catalunya; un canó que, quan no dispara bombes, dispara mentides. Les bombes: les del 1707-1714, les del 1842, les del 1872, les del 1909, les del 1936-1939, i per poc no n’hi hagué el 1981. Les mentides: Colom, les Capitulacions de Santa Fe i el testament del Descobridor, Palos de Moguer, Cervantes i el Quixot, Garcilaso, Hernan Cortés, Bartolomé de las Casas, l’Amadís de Gaula, La Celestina, el Lazarillo, fray Luis de León, Juan de la Cosa, Yuste, Pedro de Llanos, el Siglo de Oro, l’"abdicació" que els escriptors catalans fan de la seva llengua als segles XVI i XVII, la vinculació de les illes Canàries a Castella… allèn d’altres bòfies menys culturals i ben hodiernes.

La idea d’Espanya recolza sobre una muntanya de mentides tan alta, gruixuda i espessa que no hi ha racionalitat ni evidència que valgui contra elles. La bola de falsificacions, d’apropiacions culturals i de faules inventades per la censura és tan grossa que, si s’obrís com un meló i es mirés d’assumir la veritat, Espanya rebentaria. Ja poden venir Irizarry, Merrill i una mala fi d’investigadors nord-americans a dir que els espanyols han viscut cinc-cents anys enganyats. És per demés, perquè Espanya viu de l’engany. Espanya és enemiga de la veritat i està, per consegüent, incapacitada per a l’autocrítica, immunitzada davant els estralls de la recerca històrica amb metodologia científica, i blindada davant tot possible sentiment de culpa.

El que ja costa més d’entendre és que les universitats catalanes es comportin com si fossin espanyoles i no atenguin, doncs, les recerques que fan persones com Pep Mayoles, Jordi Bilbeny, Josep M. Orteu, Manel Capdevila i tants altres que graten amb profit ací i allà. Les quals recerques, posades en comú, encaixen com les peces d’un trencaclosques i fan llum sobre un historicidi de dimensions colossals, perpetrat obsessivament contra Catalunya. De tot això fa vuit anys que se’n parla en el Simposi sobre la Descoberta Catalana d’Amèrica que cada any té lloc –ves per on– a Arenys de Munt. El que fa nou serà els dies 20 i 21 de novembre, a la Sala Municipal. Podeu consultar el programa aquí.

Dolça alienació lectora

Ser un altre per mitjà de la lectura. Assajar-nos biografies insòlites pouades de les novel·les. Descansar de nosaltres durant una estona reparadora amb un volum mirífic a les mans. Celebrar que un llibre ens allibera temporalment de nosaltres, i de vegades fins i tot ens canvia. N’estem tan tips, de nosaltres mateixos! Com anhelem que algú -que ens desconeix- ens faci la caritat d’una alienació, baldament sia passatgera!

Possiblement una de les claus de la catarsi rau precisament en això, en el fet que el nostre “transformador” ens desconeix -ens desconeixia abans i ens desconeix ara. No en sap res, de la metamorfosi que ha desencadenat, i per consegüent no la pot jutjar. Si no fos així, si ens féssim amb ell, ens recaria d’admetre la seva influència i aniríem embarassats. És per això que la literatura ens allera (sobretot la d’autors remots o antics; o, simplement, d’escriptors davant els quals som anònims).

Homo parvus

Reunió de l’equip docent d’un grup de tercer d’ESO. Dos delegats dels alumnes hi acudeixen perquè tenen un parell de crítiques a fer –cosa que està molt bé. ¿I què diuen? Que les classes no són divertides. Caram. Servidor salto com si tingués una molla al cul i objecto que, així com l'aigua dels rius no és salada, les classes no són divertides; que l’institut no és una ludoteca; que per a divertir-se hi ha les discoteques, els jocs de taula, les play stations i els esports d’equip, i que la funció de les classes no és divertir, sinó instruir. Tenen catorze anys. Vejats l’esperit o signe del temps. Però vaja, envist que l'esperit de marres és durador i transversal (perquè el retrobem en els cicles educatius posteriors), proposo una dràstica reforma educativa que salvi els desajustaments que encara persisteixen; una reforma que s'obriria pas amb mesures com aquestes:

Mesura 1: Que els graduats en ESO rebin, juntament amb el diploma acreditatiu, un xumet de coloraines per celebrar la consumació.

Mesura 2: Que, als Digital text que ja arriben, els animals de la sabana ballin el can-can, que les amebes compareguin abillades com pallassets, i que un ratolí es gronxi mentre explana la lliçó en forma d’acudits –ai, que em temo que això ja hi és!

Mesura 3: Que, a l’assignatura de Ciències Socials, la geografia s’ensenyi component puzzles (ep, dels fàcils!), i la història, amb pel·lícules de dibuixos animats.

Mesura 4: Que, a la Universitat, hom permeti als alumnes de fer les exposicions orals sense treure’s la piruleta de la boca; que el cadiram dels pupils sigui substituït per castells inflables, i que els professors amenitzin llurs explicacions –sempre tan feixugues!- amb malabars i titelles.

Homo ludens, deia Huizinga. Va fer curt. Homo parvus, tocava dir.

'Winesburg, Ohio', Premi Llibreter 2009

El Premi Llibreter de Narrativa d’enguany ha llorejat el recull de relats Winesburg, Ohio, de Sherwood Anderson (1876-1941), publicat per Viena en català i per Acantilado en espanyol. N’estic content, perquè vaig llegir la traducció catalana de Francesc Parcerisas tot just que va sortir del forn i em va agradar molt, cosa que vaig explicar aquí. L’enhorabona, doncs, a totes dues editorials, perquè han fet diana.

A Anderson, l’empenta fabuladora li venia de mena: de son pare, esquenadret i cançoner, i de la seva àvia, una italiana resoluda, tota ella terra i sang, xumadora i centenària. Devia ser d’ells dos que va heretar la passió de narrar (si podia ser oralment, millor) i arran d’això va arribar a la definició d’estil següent: tots els esforços de qui escriu miren de reproduir els gestos i les expressions de qui narra de viva veu. Premissa que conferí als seus relats una vivor carnal, un textura de grop, un demble d’autenticitat, com no s’eren vistos mai en aquelles latituds –Walt Whitman s’hi havia acostat i prou–; és un estil fet d’una naturalitat corprenedora i bategant, llisquent, dins la qual se sent el parlant nord-americà, l’home viu.

Un parlant que, en el cas de Winesburg, Ohio (i dels relats que Anderson va escriure fins al 1923), viu aclaparat, ben bé aplanat, per l’ambient provincià d’Ohio: el puritanisme, el control social, la desesperació i la resignació són lloses que ofeguen els personatges d’aquesta etapa; en contrast amb els de l’etapa següent, en què reïxen d’alliberar-se per la via de la imaginació, la llibertat interior, la sinceritat i la poesia. Però això ja són figues d’un altre paner… que m’abelliria de llegir també en català.

Intuïció

Llegeixo l’article de Joan Solà titulat «Intuïció», dins el volum Plantem cara. El mestre escriu que un alumne li va dir: “Tu sempre apel·les a la intuïció, però moltes vegades la teva intuïció no es correspon amb la nostra”. I observa Solà: “Fa vint anys això no passava: els alumnes de filologia catalana eren en general persones de bona arrel catalanoparlant, i molts tenien, a més, força sensibilitat lingüística”.

El passatge em crida l’atenció perquè fa exactament vint anys jo era alumne de Joan Solà. Però l’article és del 1999, i per tant en fa trenta del temps en què “això no passava”. Tant se val. Quan servidor feia filologia catalana “això” tampoc “no passava”. A finals dels anys vuitanta no ens calia estudiar gramàtica generativa per saber si una frase era catalana: ho sabíem perquè havíem crescut amb el geni de la llengua i el dúiem dins. Dèiem pla i rai, érem ploramiques o eixerits, si queia un desfet de pluja ens posàvem a xopluc, les llaminadures dels altres ens feien glatir, però ens aveníem i ens fèiem prou, dúiem els bolets a vendre, sempre en portàvem alguna de cap, ens estimàvem més això que no pas allò altre, la sabíem llarga i la fèiem petar, de vegades curtejàvem de diners i la ballàvem magra però bé que fèiem bullir l’olla, rumiàvem i enraonàvem, n’estàvem molt de la gossa, a casa la mare ens acotxava amb la flassada i el bivac el fèiem sobre una màrfega, el pis compartit era can Taps, però estudiant ens hi escarrassàvem -ens calia anar vius!-, ens afanyàvem o fèiem el ronsa, trobàvem que la Marta era una figaflor i son germà un gamarús, i si bevíem massa canviàvem la pesseta i de tot això tal dia farà un any. I més endavant, quan dubtàvem sobre una construcció n’hi havia prou de fer això que diu en Solà: tancàvem els ulls i escoltàvem els avis, i sabíem que allò s’ha dit sempre en català. A casa i al carrer –a l’escola no!- ens havíem fet lingüistes: no hi havia “norma” més valuosa que la nostra intuïció.

Ara tot això s’ha fet fum. En Ramon Folch ho explica molt bé en un article sobre la llengua de La Trinca, publicat el 25 d’octubre a El Periódico, que consona amb el d'en Solà. Escriu Folch: “la reposició de "Vint anys de cançons" [...] em va posar davant l’amarga evidència que el català era la llengua que es parlava quan la gent parlava català. Totes les gravacions rescatades per al programa de La Trinca mostren persones diverses compartint una sintaxi i un sistema fonètic que ja sonen a raresa. És extraordinari, perquè només han passat trenta anys. I trenta anys de pretesa normalització lingüística, a més.” És un article bo, lúcid i trist. Si us abelleix, podeu repescar-lo aquí. A mi m‘ha fet pensar en el paper d’en Solà i en aquelles classes de vint anys enrere, quan la intuïció (o sia, la llengua) encara existia.

De Llavaneres a l'infern

Llavaneres és un magnífic trampolí cap a l’infern. Servidor hi he nascut i hi he fet vida molts anys, i ja de menut sentia l’escalforeta del braser sota els peus. L’experiència em diu que a Llavaneres hi ha una de les portes de l’infern, una que per ventura es va obrir quan, als anys vint, el dictador Primo de Rivera va elevar la família més acabalada del poble als cirrocúmulus de la noblesa, i el cap de la nissaga esdevingué «el senyor comte» -que va tenir una fi injusta i tràgica l’estiu del 1936.

Però la llavor estava sembrada i en acabada la guerra n’arribaren altres com ell. Verbigràcia, el distingit governador civil Eduardo Baeza (el desgraciat que va entomar la vaga dels tramvies del 1951) va triar Llavaneres com a recer. I, com que fins i tot la gent com ell té amics, els va convidar al poble. I es veu que hi van trobar gust i prengueren llum de na pintora. Vet aquí que el poble es va anar omplint de carcamals. I l’Ajuntament de l’època, que vessava d’agraïment per l’altruisme del seu benefactor –va fer córrer no sé quin paper relacionat amb l’escola–, resolgué dedicar-li el nom de les escoles, que durant anys i panys van lluir el nom edificant de “Colegio Público Eduardo Baeza Alegría” (on un servidor de vostès va cursar la primària). I més tard encara va venir el capitán general de la región militar catalana, amb tota la corrua de fatxes i llepaculs que arrossegava.

En resum, Llavaneres es va convertir en un bastió del règim, un pantà de servilisme, un forat regit amb maneres feudals. I quan el Gran Bacó es va morir, l’alcalde del poble va continuar en el seu lloc, impasible el ademán, i vinga fer xalets i urbanitzacions, que els diners anaven a raig-i-roll i ningú sabia on feien cap, però tothom s’ho imaginava. I com que no passava res, la penya va entendre que allò era una "tradició" sòlida sobre la qual es podien fer molts calés. En un poble així, clar, havia de guanyar el PP. Primer per majoria absoluta i després per majoria relativa. Cap problema, però, perquè aquí hi havia el PSOE/PSC, amb Antoni Jiménez (un senyor que va més viu que una espira de foc) al capdavant per participar de la festa. ¿I què va passar? Doncs va passar això, això, això i això. L’any passat ho vaig contar aquí mateix, en quatre apunts, i ahir a TV3 en van fer cinc cèntims.

Ara Supergarzon ha mirat a Llavaneres i ha descobert la Mediterrània. Que Santa Llúcia li conservi la vista, que la té ben agusada. Però el sentit que Supergarzon té més esmolat és el de l’oportunitat: ja el veig amb els ulls en blanc, omplint un cove de porqueria catalana amb brutors ja sabudes i unes altres d’imaginades, i mireu amb quin plaer ens el tira a la cara, i com trinxa l’autoestima dels catalans ara que preparem les consultes independentistes… Perquè em temo que el re de la cosa és aquest, i no cap altre.

Sí, Llavaneres és un magnífic trampolí cap a l’infern.

PSOE/PSC, colpistes

En el segon volum de les memòries, Jordi Pujol recorda una cosa sabuda: la visita que l’agost del 1980 va rebre a Premià de Dalt d’Enrique Múgica, el qual buscava la complicitat de Convergència i Unió amb el govern d’unitat que s’estava gestant i que havia de presidir el general Armada. Pujol li va dir que no. Dic que és cosa sabuda perquè Javier Cercas parla d’aquest pas a la seva esplèndida Anatomia d’un instant (p. 65), sense revelar però el nom del visitant. Bo i així, en una nota de la p. 444 Cercas remet a una font que concreta la informació: “Donen notícia de l’entrevista entre Jordi Pujol i un membre del PSOE Andreu Farràs i Pere Cullell, El 23-F a Catalunya, Barcelona, Planeta, 1998, p. 53-54”.

Tothom que tenia interès a saber-ho, doncs, sabia que l’actual "Defensor del Pueblo" [!] i el seu partit van maniobrar per fer caure el govern d’Adolfo Suárez en una operació que costa molt no anomenar cop d’estat. De fet, el cop hi va ser, i, si bé el PSOE havia participat en l’impuls previ del putsch, al final se’ls en va anar de les mans. L’interessantíssim llibre de Cercas dóna més clarícies en aquest sentit, com per exemple aquesta, referent al famós dinar entre Alfonso Armada, Antoni Siurana (aleshores batlle de La Paeria) i el dirigent de PSC Joan Reventós: “[…] en la reunió de Lleida Armada va explicar la seva idea de govern de concentració i, quan el general es preguntava qui podria presidir-lo, Raventós [sic] el va interrompre: «Que qui el presidirà? Doncs tu».” (p. 444).

O sia, que no només la cúpula del PSOE, sinó també la seva franquícia catalana estava implicada en la trama que desembocà en el cop d’estat del 23 de febrer de 1981. Va bé saber-ho, més que res per a saber amb qui ens les havem; i perquè no admetem de segons qui cap lliçó de democràcia; i per entendre coses que passen ara o suara. I em demano què passaria a qualsevol democràcia europea si transcendís que un alt càrrec institucional havia ordit, vint-i-nou anys enrere, un cop destinat a posar un militar a la presidència del govern.