En Jordi Roldós ens ha deixat. Ja no haurà de menester el bòtil d’oxigen que arrossegava dins un carretó i que l’ajudava a respirar. El Casal, el teatre, la memòria, la cultura de Llavaneres, perden un homenot bonhomiós i singular. En Jordi tenia els pulmons fets malbé d'alenar pols de metall. Però en cap moment va perdre el sentit de l’humor, el delit de paladejar els talls tendres i espurnejants del món. Semblava que la vida li concedia una pròrroga, però no era cert. Sense ell, els llavanerencs esdevenim orfes d’una orfenesa que fa vertigen. És com abocar-se a un saltant d’aigua sense aigua i olorar només el buit i la pedra. Com que no sé dir-te adéu, Jordi, et dic a reveure i a manera de comiat faig com si recités un poema d’Ungaretti:BARRANC DE NIT
El rostre
d’aquesta nit
és sec
com un pergamí
Aquest nòmada
corbat
blanc de neu
s’entrega
com una fulla
encartronada
L’interminable
temps
em maneja
com un
cruixit
1 comentari:
Moltes gràcies per aquestes peraules sobre el meu pare.
Jordi Roldós jr
Publica un comentari a l'entrada