Sembla que, per fi, podrem fer aquest tràmit dit matrimoni civil. Set setmanes després de formular una queixa a l’Oficina de Garanties Lingüístiques, al Registre Civil de Mataró ja tenen en català l’imprès que dóna inici al procés administratiu en qüestió. El Departament de Justícia de la Generalitat hi ha intervingut, i la tècnica que toca coses de llengua en els jutjats d’Arenys i Mataró s’ha encarregat de traduir l’imprès de marres. Moralitat: queixar-se serveix –sobretot quan la llei t’empara-, però cal armar-se de paciència.
Ara bé. Faig cap al Registre Civil i demano el paperet en català. No el tenen a mà. La vestal que m'atén va al rebost de la guingueta, l’escorcolla, localitza amb dificultats el paperet i en fa una fotocòpia. Conclusió: si no el demaneu en català, us el donaran en espanyol, que és el que tenen en el taulell. Als jutjats i oficines similars, les coses van així: si la llei no els obliga a posar el català, no l’hi posen; si la llei els hi obliga, tampoc l’hi posen; només ho fan si algú mou cel i terra al seu damunt i al seu davall i pressenten la possibilitat de tenir algun problema. En aquest cas insòlit compliran la llei amb discreció i secretisme, amagant el català tant com podran, no fos cas… Tot plegat és un “18 de julio” permanent contra la llengua catalana, un alzamiento exercit per milers de persones (no només funcionaris) que es lleven cada dia amb el coratjós propòsit d’esborrar del mapa, i de les nostres vides, la llengua pròpia de Catalunya.
[VINDRÀ L'HORA DE JUTJAR-ME...]
Fa 3 hores
3 comentaris:
No sé què ho fa. Cada dia pressento, i constato, més renúncies lingüístiques quotidianament.
S'ha instaurat una mena de normalitat on l'estrany és aquell jo estrafalari, rar, radicali, que encara persiteix en no abdicar en l'ús de la llengua. Et miren amb condescendència, et deixen fer, et donen la raó, callen i actuen tot seguit segons les normes del costum: cedint a la pressió amical del castellà. Ho acabes de comentar amb el cunyat, amic o company i tot seguit s'adreça al cambrer en castellà per demanar què ha de pagar. Jo faig esforços per parlar amb el cambrer que sense dubtar em respon en català. No hi fa res. El meu acompanyant tot i haver sentit el cambrer parlar en català segueix interpel·lant-lo en castellà.
Aquesta és la naturalitat de casa nostra.
No és l'exèrcit enemic que ens atenalla la llengua, no. És la nostra pròpia renúncia que marca la fita anunciada de la nostra pròpia dissort. És qüestió de temps! Lentament ens hi anem apropant. La renúncia ens perd.
Al cap i a la fi, quin valor pot tenir tot plegat?
Sí, la majoria de catalanoparlants tenen un comportament lingüístic estúpid. No és una manera de dir-ho: és així. Som un poble literalment imbecil·litzat. Sé que és un dels danys esperables en tot procés avançat de minorització, però això no em consola.
¿El valor de tot plegat? No sé què dir-te. El sentiment de dignitat és un valor, si vols valorar-lo -i si no vols fer-ho, no és res.
I l'anècdota:
En una reunió entre entitats molt diverses es va donar un fet molt curiós. La llengua vehicular era el català tot i que els origens dels assistents era molt i molt divers (dic molt perque hi havia un gruix important de gent procedent del l'àrea del magrib). Tot i així aquest congomerat la gent entenia el català i fins i tot un bon nombre el parlava amb total correcció. Percentualment diria que els que més dificultat mostraven eren alguns andalusos que fa més de 40 anys que resideixen a casa nostra. Però tornem al fet en qüestió. Recordo la cara d'una dona, que s'havia expressat tota l'estona en un català perfecte, quan un dels moderadors de la reunió se li va adreçar en castellà. Recordo la seva cara de perplexitat. Movia el cap buscant complicitats. Com podia ser que se li adrecessin en castellà pel seu origen amazig? Que no s'havia expressat tota l'estona en català?
I aquest fet no va venir d'algú desorientat, no. Qui així va actuar ho va fer autòmatament, amb habitualitat,sense mala consciència, segur de la seva reconeguda trajectòria personal en el món social i d'esquerres. Però ai làs, les conductes lingüístiques no sé què tenen que demanen un plus molt més alt de compromís.
No sé pas si això és fruit de l'estupidesa o de la minorització, però m'agradaria que algú ho analitzés més a fons per trobar-hi remei.
Els nou vinguts són els primers en retreure'ns que no reconeguem el seu esforç, i se'n fan creu!
Fins quan?
Publica un comentari a l'entrada