Per començar, ja no fa com els altres, perquè té el detall d’entrar a l’aula en silenci, com un peix. Llisca cap al seu racó, arran de paret, s’asseu, posa la bossa sobre la taula i s’hi ajeu al damunt. Tanca els ulls, però no dorm; sap que el seu posat cridarà l’atenció del professor i, com que no es vol perdre la cara que farà, va entreobrint les parpelles per mirar-lo de cua d’ull.La bossa no té angulositats; és com si, en lloc de llibres i carpetes, hi hagués un bolic de roba o un gros coixí. Penso que s’hi deu estar a pler, amb el tors i el cap escampats damunt aquest matalàs portàtil. La comprenc: sé, per experiència, que costa mantenir el cap dret damunt el coll.
Sí, li crido l’atenció: li demano que tregui la bossa de sobre la taula. Ella, impàvida, s’hi nega. Jo, igual d'impàvid, la faig fora sense insistir, i se’n va com una ombra, ornada del nimbe silent que –n’està convençuda– la fa molt seductora. Ho agraeixo, perquè les buidades acostumen a ser aparatoses. Està ofesa -clar: li he esguerrat la migdiada.
¿He fet mal fet? No hi ha cap norma que m’obligui a expulsar-la, i el seu dret al descans el trobo respectable. En realitat l’he feta fora per estètica, que és una de les raons més serioses que es poden al·legar en aquests casos, i en molts altres. Flaubert ho va deixar escrit fa molt de temps: “L’estètica és una justícia superior”.
2 comentaris:
Prou que t'entenc, perquè aquest tràngol també l'he viscut. Ve a ser allò difícil d'explicar, però tant evident: "Nulla etica sine estetica"
I tant de bo els tràngols que hem de passar fossin com aquest! Aguantar al·lots en temps d'hipermalaeducació és una experiència demolidora, trinxadora, anorreadora. És com si un exèrcit mongol et passés per damunt cada dia.
Publica un comentari a l'entrada