“Tu no ens estimes, Joan”, em diu un militant del PSC. “Molt fina, l’observació”, responc. “¿I com voleu que us estimi?”. Miro d’explicar-li, amb poques paraules, el perquè del meu desamor. “Imagina’t que sóc una dona. Que ve un i em viola, i em clava una pallissa de ca. Quedo baldada físicament i psíquica: em deixa feta una piltrafeta. Jo que identifico l’agressor i el denuncio. Anem a judici. I allí, a la sala -com és lògic-, el meu agressor té un advocat que el defensa. L’advocat es diu PSC. I el seu client guanya el plet -com sempre, perquè els magistrats, lluny de ser imparcials, són hooligans del client del PSC. Servidora ja puc anar a judici tantes vegades com vulgui, que perdo sempre. I a més, pago les costes del judici. Per variar.”No sé si li ha quedat clar.
3 comentaris:
ras i curt;CORNUTS I PAGANT EL BEURE!!!.
Sí, sempre igual. Fins que diguem ja n'hi ha prou d'aquest color.
Benvingut a la Catosfera, Kiku.
¿Com pot hom que es vullga català estimar el PSC-PSOE, si és un partit espanyol 'afincat' a Catalunya? Els vertaders catalans volem el millor per a Catalunya, els vers catalans volem la independència: ¿com ser català i estimar el PSC-PSOE? És impossible. Els 'sociates' són unionistes: no poden ser catalans.
Publica un comentari a l'entrada