No sóc el que penso, perquè el que penso és exterior a mi. No sóc les meves emocions, perquè les emocions són fugaces. Sóc els meus sentiments. Però els sentiments muden, experimenten metàboles de tota mena (fan giravolts imprevisibles i sobtats, estan subjectes a estrips i trencadures, tenen daltabaixos...). És per això que no sóc res. Però ja no m’importa -vet aquí la novetat.
[VINDRÀ L'HORA DE JUTJAR-ME...]
Fa 4 hores
2 comentaris:
som una successió del que vam ser i una esperança del què serem
Hummmm! El que vam ser ja no hi és, el que serem encara no existeix, i entremig pràcticament no hi ha ningú.
Publica un comentari a l'entrada