De la felicitat

La felicitat és la quimera més cultural i alhora més personal del món. No se’n pot fer un receptari ni abraçar-la amb una equació -Eduard Punset ho ha intentat; segons ell, la felicitat és aquí:

Felicitat = E (M + C + P) / R + H*

Crec que la felicitat pròpia no es pot explicar, i la dels altres no es pot compartir. És com aquelles dones que com més les ignores més possibilitats hi ha que et facin cas. És un plaer projectat al buit en forma d’abstracció, que si t’atures a mirar-lo es fon com una bombolla de sabó.

Per anar bé, la felicitat hauria de ser una cosa impersonal. Com un jersei unisex que es dóna molt, que no engavanya els uns ni baldereja els altres, que s’adapta passadorament a la complexió de tothom. I que, un cop fixat el patró comú, cadascú el personalitza al seu gust.

Però no és així. Al cel de les oques no hi ha ànecs -ni totes les oques hi estan a pler. La felicitat és personal i intransferible. Tant és així que, quan fem feliç algú altre, la seva felicitat ens és estrangera: és una felicitat aliena que celebrem i ens plau; en rebem clarament els beneficis, però és tota altra que la nostra.

No som feliços junts. Ho som per separat.


*
E: Emoció al començament i al final del projecte.
M: Manteniment i atenció al detall.
C: Gaudi de la cerca i l’expectativa.
P: Relacions personals.
R: Falsos reductors (absència de desaprenentatge, recurs a la memòria grupal, interferència amb els processos automatitzats i predomini de la por).
H: La càrrega heretada.
(E. Punset, El viatge a la felicitat, Columna, 2006)