diumenge, 4 de maig del 2008

Un castell insòlit al Berguedà

Aquests dies hem estat a Borredà (un cul de món deliciós entre Ripoll i Berga), i una de les descobertes més estimulants que hem fet ha estat la del castell de Palmerola, al terme de les Llosses. Es tracta d’una fortalesa que té quatre al·licients: en primer lloc, és molt antiga (sembla que del segle XI); en segon lloc, està sencera; en tercer lloc, està fora de tota ruta turística (és molt poc coneguda); i en quart lloc, està habitada (i si no abuseu de la seva paciència, en Josep Miquel, un dels mantenidors del fort, us el mostrarà).

Els pobladors del castell són aspirants a cavallers que no tenen escut d’armes i encara no han ingressat a cap orde de cavalleria. Són homes i dones que, procedents d’una o altra presó, o d’un o altre centre de rehabilitació de toxicòmans, hi fan una estada d’un any, amb l’ajut d’en Pere i d’en Josep Miquel, i amb el suport només nominal -d’euros, ben pocs- del Departament de Benestar Social de la Generalitat de Dalt. És un castell obert, sense batiports ni fossat, que acull persones esclafades pel seu passat i que en molts altres llocs troben les portes barrades; persones que, a banda de rehabilitar parts del castell i masies pròximes, treballen per a una empresa d’electrodomèstics. L’experiència és més que lloable. I molts se’n surten.

El castell de Palmerola té una història recent que s’assembla a moltes altres, i bo i així és curiós recordar-la. El marquesat de Palmerola va néixer el 1767, quan Carles III concedí el títol de comte a Xavier Despujol i d’Alemany-Descatllar, títol que anà passant de pares a fills. Però el darrer marquès de Palmerola va morir sense descendència a finals del segle passat i llegà el castell i els encontorns a un jove familiar que -com és costum- es va lliurar a la dissipació i es va fondre el patrimoni, que va passar a mans d’un empresari agropecuari. Aquest és qui ha llogat el castell i les masies pròximes als responsables del programa de rehabilitació social en curs.

Si compareixeu desarmats, hi sereu ben rebuts.

7 comentaris:

cosme ha dit...

Ben trobat, company.
A mí aquest redòs em retorna a la meva joventut. Vaig fer-hi estada els estius del 82 i del 83, si no recordo malament. Allà hi vaig passar molt bones estades quan el Castell s'oferia com a Casa de Colònies. Molts mataronins hi vam passar els estius, com a infants o com a monitors.
Moltes vivències personals hi tinc arrecedares en aquells murs. Fins i tot en vaig ser un aspirant a cavaller, o més ben dit, trobador.
Anys més tard hi vaig tornar per gaudir dels seus paratges i mostrar-los al meu fill. Aleshores el Castell ja era un centre privat.
Fa més de 25 anys anys aquest Castell fou "propietat" d'un prohom vallesenc amb certes afinitats al vell règim. (Aquestes dades poden ser incorrectes, eh! No sé pas com casen amb les teves dades. Per això he posat les cometes, perque segurament aquest prohom podia ser un home de palla, no ho sé pas. Però tinc la certesa que una part de les estances eren d'ús privat de la seva família. Puc equivocar-me, repeteixo). Aquest personatge el vaig conèixer d'esquitllada a través d'una relació afectiva nascuda en la meva darrera estada al Castell. Els vincles es van complementar amb un tracte laboral esporàdic. Tot plegat va durar ben poc.
Però el Castell de Palmerola m'evoca també Borredà i Sant Jaume de Frontanyà. De Borredà en recordo el seu salt d'aigua on solíem anar a banyar, un lloc salvatge i paradisíac. De Sant Jaume hi ha l'arrelament personal de l'amic del meu germà. Vaig ser-hi per darrera vegada fa vuit anys quan l'enterràvem en aquella terra tot tenint ben present encara la mort, tres mesos abans, del seu amic i germà meu.
Bellesa i mort es retroben en mi en aquests boscos que ara tu has descobert.
El meu país és tan petit...

Joan Calsapeu ha dit...

Caram! I jo que em pensava haver fet la gran troballa!

Anònim ha dit...

Jo també vaig anar al castell de Palmerola, quan tenia cinc anys hi vam anar amb els meus pares, la meva germana Francina i tota una colla de gent des de Mataró. Hi vam passar un dia i vam menjar arròs bullit. Durant força temps després d’aquella visita, en una paret de casa nostra hi penjava un banderí record del castell.

Laure ha dit...

Jo també vaig ser cavaller i vaig descobrir aquestes contrades verdes, riques i fins i tot salvatges. Que donaria per tornar a repetir aquella història...

Anònim ha dit...

yo estube tres meses de mi vida, y como tratamiento de desintoxicaccion fue horrible. por lo demas una parte preciosa de las llosas.

Unknown ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Anònim ha dit...

Por desgracia yo tambien pase algunos meses en el castillo intentando rehabilitarme El sitio es precioso pero como centro deja mucho que desear.Personalmente sali peor de lo que entre.Dios!que recuerdos.....