Vall de Bianya II

Si Guerau de Liost veia ametistes en el Montseny, jo hi veig a Bianya un tupí de malaquites –ho dic pels arbres, clar, que són els grans protagonistes de la vall. Bianya presenta una diversitat arbòria extraordinària. Alzines, aranyoners, salzes, caquiers, oms, plàtans, desmais, nogueres, avets, àlbers, castanyers, grèvols, roures, avellaners, pollancres, ginjolers, etcètera, fan una heterogènia assemblea arbòria que sembla haver pres una determinació rotunda: la de la pervivència. I és que, com a les rondalles, els arbres de Bianya tenen veu i parlen clar, es fan escoltar i exhalen una amable autoritat. Talment fossin els alcaldes de la vall.

Bianya és una de les zones erògenes de Catalunya –l’abundor d’aigua i la proximitat dels volcans hi deuen tenir a veure. És feta d’una carn porosa, tendra, eloqüent. Què diu, és cosa que ha de descobrir el visitant -arreu, la terra parla a qui l’escolta, però només qui l’estima l’entén. A Bianya els pujols són coixins verds que s’alcen damunt matalassos de blat i d’herba, i a les encletxes del paisatge brolla la intensitat: les roselles hi són més vermelles; les margarides, més grogues, i el sol reverbera en el fullam tardorenc com ho fa en el mar en dies de molta claror.

La vall de Bianya i les viles dels encontorns (com Sant Joan les Fonts) també reben immigrants, però els integren sense descatalanitzar-se. Potser que n’aprenguem, tots plegats.

Vall de Bianya I

La vall de Bianya, al ponent de la Garrotxa, és una donzella nua ajaguda panxa enlaire. És l’efecte que m’ha fet aquest cap de setmana, que hi hem sojornat. Enmig, el fondal del ventre, i tot al voltant una desfilada de turons esmussats (i qualque piràmide de forest), com una anatomia de pits i de còccixs, de clavícules, muscles i genolls, tot d’una verdor atapeïda i clapada ça i lla dels colors de la tardor. Sí, els turons de la vall de Bianya són com les sines d’una noieta, el paroxisme d’un paisatge de sensualitat apol·línia.

La vall de Bianya és un espai net i diàfan. Allà on viatgen, els ulls troben un recer on reposar. És un lloc on la naturalesa s’assossega i es celebra alhora. Els bladars (ara verds, adés pallencs), els boscos que s’enfilen compactes pels pujols, les carenes com onades que banderegen sota el cel, els masos superbs de planta quadrada, s’apleguen com si fossin un miratge clos dins una bombolla. Perquè tanta bellesa costa de creure. Avesats com estem a l’amuntegament de lletjor i a l’estridor de tota mena (urbana, viària, industrial…), el bell equilibri de la vall de Bianya sembla que no pugui ser. La relació tràgica que tenim amb el territori muda aquí en cordial empara uterina, car la terra ens agombola i ens afilla.

Penso que aquest espai devia ser molt del gust dels noucentistes, per tal com tot sembla posat aprimoradament al seu lloc i la vall sencera alena amb serenitat i placidesa, instal·lada tota ella en un recés de classicisme vegetal. Hom diria que la vall batega amb el ritme cardíac d’un atleta, sense voler però competir amb ningú. Com si Bianya fos una prolongació de l’Empordà i en qualsevol moment hagués d’aparèixer el vell Asclepi en un revolt de carretera, fent autoestop.

Un castell insòlit al Berguedà

Aquests dies hem estat a Borredà (un cul de món deliciós entre Ripoll i Berga), i una de les descobertes més estimulants que hem fet ha estat la del castell de Palmerola, al terme de les Llosses. Es tracta d’una fortalesa que té quatre al·licients: en primer lloc, és molt antiga (sembla que del segle XI); en segon lloc, està sencera; en tercer lloc, està fora de tota ruta turística (és molt poc coneguda); i en quart lloc, està habitada (i si no abuseu de la seva paciència, en Josep Miquel, un dels mantenidors del fort, us el mostrarà).

Els pobladors del castell són aspirants a cavallers que no tenen escut d’armes i encara no han ingressat a cap orde de cavalleria. Són homes i dones que, procedents d’una o altra presó, o d’un o altre centre de rehabilitació de toxicòmans, hi fan una estada d’un any, amb l’ajut d’en Pere i d’en Josep Miquel, i amb el suport només nominal -d’euros, ben pocs- del Departament de Benestar Social de la Generalitat de Dalt. És un castell obert, sense batiports ni fossat, que acull persones esclafades pel seu passat i que en molts altres llocs troben les portes barrades; persones que, a banda de rehabilitar parts del castell i masies pròximes, treballen per a una empresa d’electrodomèstics. L’experiència és més que lloable. I molts se’n surten.

El castell de Palmerola té una història recent que s’assembla a moltes altres, i bo i així és curiós recordar-la. El marquesat de Palmerola va néixer el 1767, quan Carles III concedí el títol de comte a Xavier Despujol i d’Alemany-Descatllar, títol que anà passant de pares a fills. Però el darrer marquès de Palmerola va morir sense descendència a finals del segle passat i llegà el castell i els encontorns a un jove familiar que -com és costum- es va lliurar a la dissipació i es va fondre el patrimoni, que va passar a mans d’un empresari agropecuari. Aquest és qui ha llogat el castell i les masies pròximes als responsables del programa de rehabilitació social en curs.

Si compareixeu desarmats, hi sereu ben rebuts.