Quan era un nen de nou o deu anys, alguns dissabtes d’estiu baixàvem a mar –a marc, dèiem– a agafar musclos. Anàvem de bon matí al rocam que hi ha prop del restaurant Pins Mar, a Llavaneres. Érem la mare, mon germà i jo (i el pare, que ens hi duia amb el 600 però no es mullava). Ens posàvem el banyador, ens calçàvem unes xiruques per si trepitjàvem un bogamarí, ens calàvem unes ulleres d’anar per l’aigua i ens endinsàvem amb un ganivet a una mà i una bossa a l’altra. L’entrada en el nou element ens feia estremir de fred, però ens hi avesàvem de seguida.El cel de les roques era som, net, resplendent com un vidre. Els raigs de sol fendien el mirall de l’aigua com si s’escorressin per un vitrall tremolós cercant les obagues d’una església. Les pedres estaven arrebossades de musclos negres i petits, lluents com l’antracita; les garotes ens amenaçaven per tot, així que havíem d’anar amb compte. Els musclos són animals gregaris i els abelleix arraïmar-se, sent així que les barbes dels uns i dels altres s’entremesclen i arrencar-los de vegades costa qui-sap-lo. A pesar de les precaucions que preníem, sempre acabàvem amb talls a les mans i a les cames.
Quan ens cansàvem d’omplir bosses i trobàvem que ja n’hi havia prou per fer un bon àpat, ens eixugàvem, aplegàvem els trastets i fèiem cap al cotxe. Però la feina no s’havia acabat. Arribant a casa esteníem el botí sobre la taula del menjador i, ala, a netejar els musclos a cop de ganivet, que calia afaitar-los, raspar-los i treure’n la sorra. En acabat posàvem els bivalves en un perol molt gran i el posàvem al foc perquè s’obrissin. En l’entretant, la mare feia la salsa (d’habitud era un sofregit de tomàquet, de vegades era una picada d’all i julivert, alguna vegada va ser romesco).
I arribava l’hora de dinar. L’epifania. No oblidaré mai l’olor de mar que perfumava la casa, el salobre en els narius, les safates a vessar de barquetes negres estibades de color. Cada musclo que ens dúiem a la boca, cada closca que llepàvem, era una onada que trencava dins nostre. Allò, acompanyat amb un vi blanc ben fresc, era una bauxa dels sentits, un plaer de Dionís, una joiosa celebració de l’alegria de viure.
3 comentaris:
Pensava que "a marc" només ho dèiem a la Costa Brava! He recordat les mateixes escenes de quan era petit... i com vaig acabar tip de menjar músclos, fins al punt qeu ara no els puc ni veure!
Encara pots sentir el mateix olor, i el mateix sabor, només has de voler.
Salvador, a més de dir-se a la Costa Brava, també es diu "a marc" a la franja costanera que va de Badalona a Arenys. Però avui els joves ja no van "a marc" ni "a mar": van a la platja.
Vidapervida: ja em direu on puc retrobar aquella olor i aquell sabor (la intensitat i l'autenticitat d'aquelles sensacions). Avui l'aigua que llepa les nostres platges és brou nial, el musclos s'han fet fonedissos, i si en queda cap es deu morir de fàstic.
Publica un comentari a l'entrada