En Jordi Bilbeny, que no para, ha descobert que els Inuit del Labrador també diuen siau per dir adéu. La troballa és del lingüista italià Cesare Pitto, que ha registrat el mot siiau [sic] en la parla dels informadors autòctons, i el considera un empelt del ciao italià. Però Pitto no aporta arguments que suportin la seva afirmació. Li plau fer-la i la diu, i ja està.
De fet, fins i tot la italianitat del ciao és discutible. En Manel Capdevila ha sigut el primer de fer notar que el mot té molts números per ser la italianització del siau català. Ho ha fet aportant arguments sòlids: el mal pas de SCHIAVO˃ciao; l’exotisme de CHIAVO en comptes del generalitzat SERVUS; l’abreujament antic d’addio per addio siete. Vaja, que l’etimologia SCHIAVO˃ciao “é ben trobatta, ma non é vera”, que diu Capdevila. Ara, retrobar el siau a l’altra banda de l’Atlàntic dóna cos a la seva proposta.
¿Us sorprèn ensopegar un catalanisme en el lèxic comú de la llengua inuit? A mi no, i us contaré per què. Breument. El 1928, l’historiador Ricard Carreras Valls va cridar l’atenció sobre nou topònims catalans, o relacionats amb Catalunya, en el planisferi que Sebastià Cabot (fill de Joan Cabot, descobridor de Terranova) havia fet el 1544, topònims que es concentraven a la desembocadura del riu de Sant Llorenç, a Terranova. I arribà a la conclusió que ambdós navegants, Joan i Sebastià, eren catalans.
El 2005, servidor vaig analitzar de nou el planisferi i vaig trobar-hi vint-i-nou catalanismes segurs o probables, cosa que em dugué a refermar la tesi de Carreras i a presentar el meu treball al Vè Simposi de la Descoberta Catalana d’Amèrica, a Arenys de Munt. En el mapa hi vaig trobar la Terra de rius, les badies de Fiteres i de les Santes, la costa d’Estrany, les illes de Pinós, dels Cans Serrans i dels Bacallans, el cap de Sant Pere, les roques Medes, la costa de don Martí, les Estades, et caetera.
Per això no em sobta que els inuit del Labrador aprenguessin el siau d’aquells primers colonitzadors. Els devia fer gràcia. I devien tenir ganes de perdre de vista aquella gent estranya.
[VINDRÀ L'HORA DE JUTJAR-ME...]
Fa 3 hores
2 comentaris:
Ja se sap que el que primer s'aprén d'una llengua són els insults i les paraules més útils. A ells "siau" els devia semblar un conjur màgic :)
En català, les paraules que acaben en el diftong -au (catau, babau, sarau)són fònicament vigoroses perquè ressonen com tambors: els sons travessen un bon tros de boca, d'enmig fins als llavis.
Publica un comentari a l'entrada