diumenge, 10 de maig del 2009

Tasbah 3la khir

Deixar la casa de Llavaneres, sense veïns, per anar a raure a un bloc de pisos de Mataró pot semblar trist. No ho és pas. Al contrari: és estimulant. Tornar a tenir veïns ens ha obligat a activar dispositius antixoc que treien floridura; ara el món és més a prop de casa i ens hem d’entrenar per engospar-lo. I això és bo. I, tocant als idiomes, és enriquidor. Les llengües del bloc són, per ordre d’abundància, el català, l’espanyol i l’amazic. M’he d’habituar a les dues darreres. Amb l’espanyol, cap problema, que l’entenc. I amb l’amazic no tocaria haver-hi cap tesor: passa que me’l refreguen pel nas amb una mica de punyeteria. M’explico. L’altre dia vam conèixer un dels pobladors del pis que hi ha just davant nostre. Ens vam presentar i li vam fer els compliments de rigor (que “si necessites res només ens ho has de dir" i tota la pesca). I a partir d’aquí la conversa va fer la via següent:

-No entiendo el catalán.
-Ah! Doncs nosaltres només parlem català…
-¿Castellano no?
-No, no. Només català. Si et podem ajudar en res, compta amb nosaltres, però has de mirar d’entendre’ns. El català és molt fàcil: per poc que t’hi posis, l’entendràs de seguida, i després no et costarà gens parlar-lo.

I se’n va anar, amb cara de patata i arrossegant l’ombra. Siau. Dos dies després baixo a treure la brossa, me’l trobo al vestíbul i el saludo ben xalest:

-Bona nit.
-Tasbah 3la khir –respon.
-Ah! –faig, sorprès– Doncs tasbah 3la khir!

Suposo que m’ha dit “Bona nit”, en prenc nota i l’endemà ho consulto a les alumnes amazigues de l’Aula d’Acollida: efectivament, ha dit “Bona nit”. Ara no surto de casa sense la llibreteta i el llapis, prest a aprendre tant lèxic amazig com em sigui possible. Les escales de veïns són una meravella.

4 comentaris:

Clidice ha dit...

Tenia una família veïna que parlaven amazic. El noi, de 10 anys anava cada dia pel meu camí cap a l'escola. Al cap d'un mes de ser aquí parlàvem i jo li preguntava com li anava tot, en català, és clar.

- I bé Lagbib, com et va a l'escola?
- Bé, tot bé - deia somrient.
- I l'anglès? com portes l'anglès?
- Costa una mica però bé.
- I el català?
- Bé, bé, m'agrada.
- I et va res malament?
- Uf! si, el castellà, el trobo dificilíssim!

Una mica més agafo el nen i l'emmarco. :D

Ja fas bé de repetir tot el que et diuen, per si s'estan recordant de ca teu, així els tornes la pilota ;P i, si no, és un senyal de respecte :D

Joan Calsapeu ha dit...

En general, els amazigs tenen una bona disposició per incorporar-se a la cultura catalana -i els menuts, no diguem! Falta que al seu voltant HI HAGI cultura (i llengua) catalana.

(Jo també l'emmarcaria, aquest nen que dius, i penjaria el quadre en el menjador!)

Francesc Puigcarbó ha dit...

en realitat tota la mainada sigui d'on sigui s'hi adapta de seguida. La meva neta té una amiga xinesa que fa un parell d'anys la varen adoptar i segons ella no és xinesa perquè parla cdatalà com ella. fes-li entendre...

Joan Calsapeu ha dit...

I és que ja no deu ser xinesa, no? Entenc que un xinès que de gran ve a Catalunya és xinès i -si vol- català; però si va arribar aquí essent remenut i no recorda res de la Xina, ja no és xinès: és català i prou -vaja, dic jo.